Festa de Santa Caterina

29

Avui diumenge, 23 de novembre de l’any 2008, començo aquest article pels records que aquesta diada em porta. Ja fa dos anys que no pugem, el meu home i jo, pel camí de la muntanya del Montgrí per anar a l’ermita de Santa Caterina. L’última vegada que hi vaig pujar vaig cansar-me tant que els treballs van ser meus per arribar al coll de la Creu; després, la baixada ja va ser fàcil. Això em va fer pensar que calia acomiadar-me d’aquell camí que tantes vegades havia fet i que, fins als últims anys, havia pujat amb facilitat i amb il·lusió. Vaig pensar que ja no podria veure més aquell paisatge que jo tant admirava quan pujàvem la muntanya. Quan arribàvem a la primera capella, que bonic que era parar-te un moment i mirar el nostre poble i els seus bonics entorns! Després, una mica més amunt, la segona capella, on valia la pena tornar-te a parar i continuar admirant el paisatge, que ja oferia una visió més àmplia de tota la plana, i des d’on es veia també la corrua de gent que anava pujant pels corriols de la muntanya, amb les diversitats de vestimentes i colors. Ho recordo tan bé i era tan bonic! I seguint amunt calia agafar força per afrontar potser el tros més difícil de pujar, fins a la Creu. En aquest punt hi ha la millor vista de tot el camí. Quina bellesa! Tota la plana de Torroella, ja amb alguns camps sembrats semblants a immenses i verdes catifes; part de l’Estartit, el mar, les muntanyes de Begur, els pobles d’Ullà, Gualta, Fontanilles i Llabià, i el nostre agònic riu Ter, que, malgrat tot, ens estimem. I per completar la panoràmica des d’aquest indret, el paisatge meravellós de tot el vessant nord: Bellcaire, l’Escala, el mar… De tot això em vaig haver d’acomiadar des d’allà dalt aquell dia.

Però em queden els records. I quants records, de tots aquests anys que hi he pogut pujar! Jo no hi faltava mai, en aquesta festa. Però recordo molt especialment un any que hi vam pujar amb el pare d’una de les meves amigues, en Miquel. Era molt aficionat a la cacera, i es coneixia molt bé aquestes muntanyes. En Miquel va convidar-nos a sortir de casa de bon matí per anar a esmorzar al castell del Montgrí i aprofitar per veure sortir el sol des d’allà dalt. No cal que us digui la il·lusió que ens va fer l’aventura. Tindríem uns tretze o catorze anys, així que totes pujàvem lleugeres i estàvem encantades amb el misteri de sortir gairebé de fosc.

alt

Vam arribar al castell quan el sol encara no havia sortit, així que no ens vam perdre cap detall. No oblidaré mai l’espectacle que vam presenciar: el mar quiet, pla, adormit…, mentre es començaven a veure els reflexos del sol que, ben a poc a poc, sortia de l’horitzó, majestuosament, com si d’una cosa irreal es tractés, i il·luminava tot el mar amb aquells colors taronges que després quedaven esvaïts amb el blau de l’aigua i del cel. Impressionant! Sempre recordaré la visió d’aquell matí a dalt del castell.

Aquí va començar el dia. Llavors, tot va ser arribar a l’ermita, anar a tocar la campana, anar a veure en Manelet i posar-li un cèntim a la mà, anar a missa, ballar dues sardanes, dinar amb els pares, oncles i cosins… I després de dinar i abans que es fes massa tard agafar el camí de tornada i pujar una altra vegada al castell per poder baixar pel Pedrigolet (abans hi havia molta pedra i s’hi relliscava molt bé). Era el més divertit, i segurament ens hi fèiem les espardenyes, encara que les estrenéssim. Arribàvem a casa cansades, sí, però contentes i felices pel dia que havíem passat!

Comentaris