Revista Emporion

Els europeus volen canvis

8

La Unió Europea té unes característiques peculiars que a vegades poden desorientar el ciutadà normal.

Però no s’ha de perdre mai de vista que allò que va començar com una aliança econòmica, com un mercat comú de 6 estats el 1957, s’ha acabat convertint en una unió de 28 estats amb més de 500 milions de persones. Construïda des de dalt i pensada per a un grapat d’estats, el seu funcionament s’ha anat complicant a mesura que ha passat el temps. Pocs europeus són capaços d’explicar i entendre el funcionament de les institucions comunitàries. La majoria d’organismes que en formen part no són escollits directament pels ciutadans sinó pels mateixos dirigents dels estats. Aquesta mancança democràtica té una excepció en el Parlament Europeu, que molt poc a poc, ha anat agafant més responsabilitats. La cambra europea és l’única que els ciutadans europeus poden escollir directament i, a la pràctica, on es concentren les diferents ideologies i formes d’entendre la política.

Aquesta distància entre els dirigents de la UE i els ciutadans s’ha agreujat a partir de la profunda crisi econòmica que va començar el 2008 i que comença a ser més llarga que un dia sense pa. Com que al principi i durant força temps els partits tradicionals van veure el Parlament Europeu com un lloc idoni per a enviar-hi polítics que per edat o perquè eren incòmodes a la direcció hi podien tenir una jubilació daurada. Fa una dècada les coses van començar a canviar. Els partits van veure que era millor enviar persones més tecnòcrates i polítics més actius i joves perquè el Parlament Europeu anava agafant competències i era més positiu estar-hi més ben representats.

L’augment de participació d’enguany i el perfil i les ganes de molts dels candidats d’aquestes eleccions europees del 2014 ha estat un pas més. Certament el procés sobiranista català ha estat un element clau, però també hi ha hagut un vot de cansament, de voler canviar les coses des de dins. De dir prou a una Europa dirigida per elits i mercats que ha portat a una greu crisi. Una reivindicació de la necessitat que les coses siguin diferents i que es recuperi l’esperit constructiu i democràtic que tenia la Unió Europea en els seus orígens. Aquestes reivindicacions, però s’han mostrat en cada estat de forma particular i ben diferenciada. I malauradament, com a França, l’opció escollida ha estat l’ultradreta del Front National de Marine Le Pen que reivindica recuperar part de la sobirania que s’ha anat cedint a Brussel·les. Però rebrots antieuropeistes també n’ hi ha hagut a Dinamarca, Holanda, Grècia, el Regne Unit o, en menor mesura a Alemanya. Plató ja deia que “la tirania sorgeix de forma natural de la democràcia”. No ho haurien d’oblidar els líders europeus, encara que la presència d’aquestes formacions –molt diferents entre elles- sigui encara testimonial.

Aquests brots antieuropeistes més radicals però, són en bona part fruit de la forma d’actuar de molts dels partits tradicionals instal·lats des de fa dècades en el poder i allunyats dels problemes reals dels ciutadans. I s’han accentuat quan la gent ha vist que els polítics prioritzaven resoldre els problemes de la banca o de les grans empreses abans que les de les persones. Això ha de canviar de forma urgent, perquè sinó aquests brots ultradretans es convertiran en branques fortes dins l’estructura europea. El dubte és si els partits tradicionals, populars, socialistes, liberals… entendran el missatge de les urnes. Ens cal una reforma en profunditat de les institucions europees per fer-les més democràtiques, més transparents, més àgils i més pròximes als ciutadans. Una UE més forta capaç de ser un dels principals actors de la política internacional i que parli amb una sola veu. Una Europa que no hagi de fer el ridícul demanant ajuda als Estats Units cada vegada que esclata una crisi al costat de les seves fronteres. Una Unió sense paradisos fiscals en el seu interior on les grans fortunes refugien els seus diners mentre els ciutadans són massacrats amb retallades i més impostos.

Deixant de banda la particularitat del cas català en què aquestes eleccions han estat una oportunitat d’anar a les urnes per reivindicar el dret a decidir, a la resta d’Europa ha primat més la crisi i les seves conseqüències socials. Tothom vota en clau nacional o estatal, per això molts europeus han optat per castigar els partits que els governen i que els han aplicat retallades inassumibles. Aquesta és la lectura que n’haurien de fer les grans famílies polítiques europees. Una part significativa dels ciutadans ha llançatmissatges significatius de la necessitat de canvis. I aquesta vegada, les institucions europees haurien d’estar amb l’orella parada. Els europeus han de recuperar la il·lusió en un projecte democràtic comú en el qual s’hi sentin representats. Si no és així el què ha passat aquest 2014 encara serà pitjor el 2019. Perquè si la UE que ens continuen proposant és la dels mercats i la del continuisme potser sí que ens haurem de replantejar moltes coses.

Comentaris