Revista Emporion

Europa ha de reaccionar

4

Diversos indicadors ens mostren que som en una cruïlla pel que fa als equilibris mundials. Els EUA, hegemònics durant la segona part del segle XX, han d’adaptar-se a un món multipolar, en el qual els estats emergents, amb la Xina al capdavant, marquen el pas de l’economia i la política. Només cal observar com la Xina ja és la segona economia del món per darrere dels EUA, passant en els darrers temps al davant de França, el Regne Unit i Alemanya, i més recentment del veí i contrincant el Japó, tot plegat impensable només fa uns 10 anys. I segueixen a la Xina, l’Índia, el Brasil i altres estats. I Europa, en aquest escenari no acaba de trobar-s’hi còmode i dedica més esforços a curar les ferides internes proporcionades per la crisi econòmica mundial, que no pas a organitzar-se per fer front a la nova realitat global, tot i que el mecanisme per fer-ho està construint-se des de fa més de seixanta anys al voltant de la Unió Europea.

La realitat és que, mentre la integració europea se situava en la marc econòmic, tot era més fàcil, però quan s’ha d’impulsar l’Europa política, es nota que es toca el moll de l’os de la sobirania dels estats membres i tot és més complex. Costa, d’una banda, acceptar la pèrdua de sobirania i poder real que representa per cada estat cedir competències en política exterior i en seguretat, o fins i tot en fiscalitat, i també es fa molt difícil consensuar polítiques comunes que donin imatge de cohesió i unitat cara a l’exterior.

El temps, però, va en contra de la Unió Europea i per extensió dels europeus, ja que el món no s’atura, el món no espera que Europa solucioni tots els seus problemes, interns de cada estat i de cohesió comunitària. I és en aquest escenari que si Europa vol ser influent en el món, cal una reacció ràpida que passi per evitar els nacionalismes estatals i per concretar el camí cap a un autèntic govern econòmic europeu i cap a una veritable política exterior i de seguretat comuna. Lògicament, això no és fàcil, no ho és per uns estats, els europeus, hegemònics durant segles i que han dominat el món com han volgut, però les realitats polítiques van canviat i el centre de decisions econòmic i polític ara es va desplaçant cap al Pacífic i Europa no té més remei que adaptar-se a la nova realitat.

El paper de la UE en el conflicte de les revoltes del món àrab ha sigut pràcticament inexistent. El nou món que s’està creant, amb els estats emergents amb poder, amb una superpoblació mundial que creix exponencialment en zones poc desenvolupades i disminueix en el primer món, requereix una reacció ràpida d’occident i especialment d’Europa, per no quedar fora de les decisions importants, i això necessita de voluntat i valentia polítiques. Ara ja ho és una elecció, és una necessitat. El camí és la Unió Europea, que és l’àrea econòmica més important del món i que s’ha d’unir políticament.

Comentaris