Quan Europa va entrar a Espanya

33

El professor Fuentes Quintana, el gran teòric de la política econòmica dels governs d’UCD, va dir en una ocasió que amb l’Acord Econòmic Preferencial d’Espanya amb la CEE, 1970, Espanya va entrar a Europa, mentre que amb l’Acta d’Adhesió, 1 de gener de 1986, va ser Europa la que va entrar a Espanya. La cosa té el seu què, més encara amb la que està caient i se m’acut que si el polític no hagués mort i repetís aquesta mateixa frase avui, generaria una bona polèmica. 

Alberto Ullastres, tecnòcrata del franquisme, de la mateixa corda d’aquells ministres de l’Opus Dei que durant no pocs anys van portar les regnes econòmiques del règim i que van perdre força arran del famós “Cas Matesa” (els més joves poden buscar amb Google per situar-se en aquell escàndol polític i econòmic), va mantenir encesa l’esperança que Espanya algun dia estaria amb els que varen fundar la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer. Va ser el nostre primer ambaixador a Brussel·les.

fuentesquintanaPer a Franco, que ja li va costar prou que el president dels EUA, Ike Einsenhower, viatgés a Madrid, tancar i posar fi a l’autarquia de la postguerra i aconseguir que el pla Marshall no fos més que una pel·lícula, Europa era una cosa impossible i per això va caminar amb Brussel·les com ho va fer Marroc durant els regnats de Hassan II i Mohamed VI. Érem el califat del Sud dels Pirineus i endossàvem tot el que ens permetien, mercaderies i emigració, cap a una Europa que obria les seves fronteres internes i generava prosperitat. 

Iniciada la Transició i posada en evidencia la seva fragilitat amb l’intent colpista del 23-F, el govern de Felipe González va haver de negociar, des de la debilitat, aquella adhesió que Fuentes Quintana, com deia en línies anteriors, va llegir en trajecte invers. És a dir, que va ser Europa la que entrava a Espanya. He barrinat sobre l’assumpte i m’han vingut alguns records. 

Calia entrar i no fer-ho més tard que Portugal -varem fer-ho junts l’1 de gener del 1986- i gràcies a aquesta decisió política, els somnis involucionistes van quedar diluïts en un país, que a més, s’integrava en l’Otan, però vam haver de pagar el desmantellar, l’enderrocar?, una estructura econòmica que avui, 27 anys després, em produeix, almenys a mi, certa nostàlgia i alguns dubtes sobre la bonança final de la història, si és que els més catastrofistes sobre la UE acaben tenint la raó.

La incorporació d’Espanya a la CEE va ser dura per al sector primari espanyol per les reticències franceses i italianes cap a l’agricultura espanyola i l’oli. Es van imposar períodes transitoris a aquells productes en els quals resultàvem competitius i en general en aquelles qüestions en què érem un borinot, inclosa la lliure circulació dels treballadors i la pesca, que va obligar a amarrar en més d’una ocasió a les flotes d’altura. 

És cert que hi va haver compensacions molt importants, de caràcter estructural, que Espanya hagués trigat molt a concretar en solitari, però és discutible i per això defensable, que la nostra economia va quedar-se un xic nua al desaparèixer no només bona part del seu teixit agrari, sinó també l’industrial de dimensió mitjana, una cosa semblant al que ara anomenem Petites i mitjanes empreses. I la nostra artesania va quedar gairebé atrapada als museus antropològics. 

Conec un cas d’èxit “emprenedor”, paraula màgica!, que es sosté en la rehabilitació de telers de la vella Catalunya tèxtil, per a la seva exportació a països que progressen a Amèrica o a Àsia. Les nostres cendres reneixen, d’aquesta manera, en llocs on els treballadors segueixen on eren els que els van ensenyar a sobreviure i no han estat absorbits laboralment i amb una mínima especialització, per un model econòmic en el qual la matèria primera són el maó i el formigó , que com tothom sap no són ni exportables ni serveixen per alimentar-se, sinó per tot el contrari si la bombolla esclata. 

He buscat consol en les pàgines dels diaris i he anat a parar a la crònica d’Isidre Ambrós a “La Vanguardia” del diumenge 14 d’abril,“El país del Sol Naciente recupera la sonrisa”. Ens explica com al Japó, després de l’arribada de l’actual Primer Ministre, Shinzo Abe, les coses pinten millor després de quinze anys difícils per la deflació i els desastres naturals. ¡Llegeixin la crònica, val la pena!. Els nostres Nini allà son Nens que mai han conegut el creixement econòmic. Les exportacions han recuperat la seva tradició després de la devaluació d’un 20% del ien, la borsa ha pujat un 20% i la gent torna a parlar, fins i tot, de pujades de sous. 

Aquest optimisme, conta Isidre Ambrós, fa que resulta cada dia menys aclaparador l’endeutament del 200% del PIB japonès, el més alt del món industrialitzat, i que els ciutadans confiïn en un polític, la popularitat del qual ha augmentat més d’un 70% per tercer mes consecutiu , malgrat els paquets de mesures que es proposa d’abordar, que seran durs. 

Val la comparació? 

No, el Japó no és Europa.