Europa comença a marcar el camí

54

 

A finals d’octubre, després de llargues reunions i de molts mesos de retard amb propostes fallides, el Consell Europeu ha aprovat tres qüestions cabdals per sortir de la crisi.

Una que preveu la recapitalització de la banca, essencial per garantir-ne la solvència i donar confiança. Una altra que soluciona, almenys en part i a mitjà termini, el deute sobirà de Grècia, concretant una quitança del 50%. I la darrera, incrementant el Fons d’Estabilitat Financera, per dir-ho clar el fons de rescat, fins a un bilió d’euros, amb possibilitat de participació dels estats emergents que podrien fins i tot cobrir més import. Són tres decisions importants i consistents, que s’haurien d’haver pres abans i, segurament, amb menys danys, però també s’ha d’entendre que la Unió Europea no és un estat i que, en aquest escenari del deute, s’hi juguen molts interessos contraposats que fan molt difícil consensuar estratègies.

La veritat, però, és que la solució, com sol passar en l’àmbit de la Unió Europea, ha vingut per la pressió de veure’s davant el precipici i s’ha actuat quan, de fet, ja no hi havia més remei. Tot i així, benvingudes siguin aquestes decisions, que han fet revisar la borsa i l’estat d’ànim dels mercats. Ara podem estar tranquils, però sempre surten trets inesperats. Ja hem vist els canvis de govern de Grècia i Itàlia, motivats per la crisi del deute. Hem d’esperar que aquesta vegada sembla que va de debò, però no està feta tota la feina, de fet, només és el primer pas que ha de permetre tranquil·litzar els mercats i generar un escenari propici per començar a remuntar. Però perquè això succeeixi, calen polítiques que generin ocupació, que facilitin la creació d’empreses i que, en definitiva, generin confiança. De fet, la recapitalització dels bancs, que de per si mateixa és una bona notícia, pot generar a curt termini una certa limitació de concessió de crèdits, i això va en contra de la necessària recuperació econòmica.

Per altra part, les recents dades de l’atur del mes de setembre no aporten res de positiu, de manera que caldrà seguir incidint en la reducció de despeses estatals i a fer polítiques que afavoreixen l’ocupació, a més de propiciar reformes estructurals encara amb més contundència de les fetes fins ara. Aquestes són les mesures que s’hauran de prendre, amb molta més rapidesa del que s’ha tardat per concretar els importants acords detallats. El temps juga en contra d’Europa i no ens podem adormir, pensant que ja s’han fet els deures, perquè queda encara molta feina. No pot ser una societat, l’espanyola o la catalana, que tingui un 20% d’atur de forma quasi crònica. Som a temps de sortir-nos-en, el primer pas ja s’ha donat, ara s’ha de fe el pas de facilitar l’economia productiva, amb la finalitat de generar ocupació que permeti rebaixar l’atur i mantenir l’estat del benestar. No ens quedem a mig camí