L’estiu que ja ha passat

88

Després de les llargues vacances estivals, en el meu interior sento una responsabilitat d’encarar un nou curs, que és com aquell meló per encetar, coneixedor del sabor, però no del gust que tindrà.

La nit prèvia de l’inici et veus sol al pis i observes passiu com les últimes gotes de l’estiu s’escolen inevitablement i sents un buit dins teu. Aleshores passes la buidor a la balança dels records del que ha estat l’estiu, comences a omplir-te d’una nostàlgia pròxima, però que et fa valorar el teu estiu positivament i acabes de carregar les bateries per armar-te del valor necessari per fer la primera tallada del meló el pròxim matí.

I en els records rememores aquelles persones conegudes, amics i racons del poble, aquella gent i indrets que durant l’hivern a la capital tens menys temps per dedicar-los i que et recorden d’on véns i per què quan hi ets saps que ets a casa.

Aquelles albades i els capvespres des de qualsevol dels pics del Massís del Montgrí, les passejades pels camps de la plana o pel costat de la mota del riu Ter, la Festa Major de Sant Genís, les nits de barraques, la Gola del Ter, la llarga platja de l’Estartit, la zona verge de la Pletera i els penya-segats i cales que amaga la Muntanya Gran. Són aquells indrets que has tornat a compartir amb els amics de tota la vida, amb els amics més nous i amb la família. I prens consciència que com més lluny ets de les teves arrels, d’allà on et vas criar, és quan les descobreixes més fortes sobre tu i tens clar que malgrat que la teva vida ha de transcórrer molt més enllà del teu poble i cercar nous horitzons per créixer, el poble és el punt 0.

I és que cada vegada que veus el Montgrí quan tornes a Torroella, sigui des de la Costa Roja, des del turó de Rupià, des de la zona de Palafrugell i Begur o bé des de qualsevol racó de la plana altempordanesa, pots observar el Montgrí com un far que almenys et dóna la certesa del punt d’on véns.

riu ter