Estimada Dolors,

168

Torroella de Montgrí, 5 de juny de 2018

 

Novament em poso a l’ordinador per escriure’t una carta. Aquesta, però, amb un parell de característiques diferents de les altres. La primera és que serà pública; sortirà al número d’agost de la nostra revista Emporion i la segona és que ja no l’enviaré a la presó d’ Alcalá Meco sinó a la de Figueres. Surrealista!! Ara, quan buscava l’adreça de la presó de Figueres que han publicat a Vilaweb, m’ha envaït una tristor i una impotència descomunals davant de tanta injustícia, perquè no m’hagués pensat mai que enviaria tantes cartes a la presó i menys dirigides a una persona tan honesta, íntegra i pacífica, com has demostrat ser al llarg de la teva vida.

Perquè, Dolors, tu i jo ens coneixem de tota la vida. Quan per la candelera fas els anys, ja penso que al cap de dos mesos em tocarà fer-los a mi. Vam anar a col·legi juntes, a l’institut de Palafrugell juntes i vam triar fer la carrera de magisteri perquè teníem vocació de servei i crèiem que dedicant-nos a l’educació contribuiríem a fer un món una mica millor.

No hem coincidit treballant a la mateix escola, però sí que vam coincidir a la Comissió de Solidaritat Nord-Sud. Sempre tan compromesa, amb les idees clares sobre com havia de ser el tipus d’ajuda que havíem de donar a Sant Juan del Sur –Nicaragua-, la ciutat agermanada amb Torroella. Allà vaig descobrir una dona valenta i positiva.

La vida t’ha donat uns quants cops molt durs i tinc la sensació que, lluny d’enfonsar-te, t’han fet més forta. L’últim d’aquests cops durs és el d’estar tancada a una presó; un cop que t’ha privat de la família, dels teus i de tota llibertat, sense haver comès cap delicte, perquè defensar la democràcia no pot ser mai un delicte.  Recordo el dia que et vaig trobar pel carrer d’Ullà i em vares dir que et presentaves per Junts pel Sí a les eleccions, que sabies que eren uns moments únics i a la vegada difícils, però que tenies ganes de dedicar-hi el teu temps i que senties que podies i volies treballar per aconseguir la llibertat del nostre país.  Quanta generositat, Dolors! Ja et vaig dir que t’admirava per haver pres aquesta decisió.

I és per això mateix que l’única manera que tenim de fer-te costat/ de fer-vos costat, és manifestar-nos totes les vegades que faci falta i omplir de groc places, carrers, carreteres, camps… perquè tothom qui ens visiti  sàpiga que estem cansats de tanta ignomínia. Fa poc passava per plaça, eren les vuit del vespre, i vaig veure un noi que s’aturava davant del balcó de l’Ajuntament, treia una pancarta de llibertat presos polítics i amb el seu saxo es posava a tocar el cant dels ocells. Aquests petits gestos i tantes altres accions fan que cada dia pensem en vosaltres i desitgem que ben aviat pugueu gaudir d’aquesta llibertat que mai us haurien d’haver arrabassat.

Una forta abraçada.

Montserrat Blai