Revista Emporion

Any Salvador Espriu

6

Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa

 

Aquest és l’any de Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913 ─ Barcelona, 1985), en el centenari del seu naixement, amb el primordial objectiu de difondre la seva l’obra i la seva figura d’escriptor català, candidat al premi Nobel l’any 1969 (Samuel Beckett, Waiting for Godot). Premi que no va aconseguir potser perquè, com deia, “jo sóc d’una petita terra…”, però sí, el reconeixement de la seva Universitat de Barcelona, doctor honoris causa,  també doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc; Premi Lletra d’Or;  Premi Montaigne, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, i l’any 1982 li fou concedida la Creu d’Alfons X el Savi, que va rebutjar.

La seva obra, i especialment la seva poesia, va esdevenir origen i font de proclames, fou la veu de Catalunya, musicada per Raimon, en uns anys en què la censura franquista vigilava estretament tot el que es publicava, però menys efectiva al tractar-se de poesia.

SALVADOR ESPRIU - UNIVERSITAT BARCELONA Frases com la que titula aquest article o la que enuncia el centenari d’Espriu, “ens mantindrem per sempre més fidels al servei d’aquest poble”, han de formar part com a columna vertebral de la identitat catalana, de la seva ànima, del seu cor i d’una consciència forjada i mantinguda al llarg de segles. Quan aquests dies estem sumits en una contínua explosió de frases sorgides des de l’espanyolitat profundament nacionalista i absorbent, un poema d’Espriu és la millor vacuna i el millor remei per mantenir-nos units i créixer com a poble que vol poder viure en llibertat i democràcia, potser dins d’un somni que es pot fer realitat, com un nou estat dins d’Europa.

La vigència dels seus textos és inqüestionable, Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat van contribuir a popularitzar el seu teatre, i Raimon va cantar la seva poesia, com també ho van fer un bon grapat de cantautors i grups com ara Jaume Arnella, Ovidi Montllor, Ramon Muntaner, l’Orquestra Plateria i Marina Rossell. Avui em limitaré, en aquest article, a oferir-vos alguns tasts de la seva poesia i crec que al llarg d’aquest any d’Espriu podré oferir-vos-en d’altres, tan de poesia com de literatura i teatre, als lectors d’Emporion. 

Sinera
L’any 1946 apareix el seu primer llibre de poemes, en el qual crea el mite de Sinera (Arenys al revés), símbol d’un paradís perdut destrossat per la lluita fratricida i la mort. Els seus pares i avantpassats n’eren fills i ell hi va passar les vacances d’infantesa i de joventut.
En va publicar dos poemes dels que recolliré els següents fragments:

Cementiri de Sinera
Quina petita pàtria encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials.
No estimo res més,
excepte l’ombra viatgera d’un núvol.
El lent record dels dies que són passats  per sempre.
[…]

Llibre de Sinera
Assentiré de grat, car només se’m donà
d’almoina la riquesa d’un instant.
Si podien, però, durar la llum parada, l’ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt de cada cosa que he estimat!
[…]

No s’entenia la cançó de la nit,
de tan clares com eren les paraules.
“T’avens a vendre per engrunes d’or
l’antic solar on has bastit la casa.
Als fills imposes, car els vols senyors,
guisofis agres d’una llengua estranya.
[…]

Arran sempre de terra, el teu musell
s’afina barrigant entre deixalles.
L’amo t’encerta cada dia el llom,
en fer-ne dòcil blanc d’escopinades.
Grunys de plaer i ben humil t’ajups
sota el fuet i les burles més grasses.”

[…]

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Homenatge a Salvat-Papasseit

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes
.”
[…]

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”

Comentaris