Any Salvador Espriu (3) Narrativa

92

“Salvàvem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo.”

Els actes amb què s’està celebrant el seu centenari són nombrosos i cada dia en tenim noves notícies. Salvador Espriu, un dels més grans prosistes catalans del segle XX, un veritable poeta nacional que no es va posar mai al servei de cap ideologia.

La seva narrativa es va iniciar l‘any 1929, i als setze anys va publicar el seu primer llibre, Israel, en castellà, que va pagar el seu pare, Francesc de Paula Espriu i Torres, notari i lliurepensador, que es vantava del seu fill ja des de la seva primeríssima joventut.
Va publicar les primeres novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932); dos reculls de contes, Aspectes (1934) i Ariadna al laberint grotesc (1935); dues narracions, Miratge a Citerea (1935) i Letízia i altres proses (1937); La pluja (1952) i Les roques i el mar, el blau (1981) i Les ombres, que no va poder acabar.

El doctor Rip (1931)
Publica, als 18 anys, la seva primera novel·la, El doctor Rip, que és realment un relat extraordinàriament cru i el seu objectiu, l’actualització i modernització de l’espai literari del noucentisme. La idea de la mort i de la crueltat hi són presents.
Història d’un metge que s’autodiagnostica un càncer terminal. Però per Espriu, el problema real era l’esfondrament de la República i de la mateixa Generalitat.

Laia (1932)

laia

Escrita als 18 anys, fou capaç de superar les antigues formes del noucentisme. Relata els amors, les situacions seductores i també els enigmes d’una noia d’un poble mariner, la Laia, en la infantesa, la joventut i la maduresa; el casament i la mort del fill. La novel·la fou profundament revisada tant en l’edició de 1948 com en la definitiva del 1952.
“Com que ningú no es va preocupar mai gaire d’ella, havia passat la infantesa deixada a la bona de Déu. Quan encara no tenia dos anys, va estar malalta d’una malaltia estranya que la menava a les portes de la mort […].”
“Era filla de pescadors i va ser batejada amb un nom que ningú no recordava, però li deien Laia. Era la filla d’uns pescadors del nostre mar.”

Aspectes (1934)
Aspectes és el primer recull de contes, i du el subtítol “Narracions”. Presenta el caràcter fragmentari i laberíntic de la condició humana. Ha tingut diverses versions que poleixen i afinen els aspectes lingüístics i estilístics. Un dels relats a destacar pot ser “Paulina”
“A la fi s’havia adormit i somreia endinsada en el somni, perquè es mig creia i se sentia bonica i que podia pecar. Cada nit Paulina era visitada pel dimoni i esperava la vinguda. A l’hora en què hi havia més silenci al cel i teranyines de boira apagaven les estrelles, el nuvi infernal arribava, precedit pel cant d’un gall.”  

Ariadna al laberint grotesc (1935)
I del seus relats destacarem “Tereseta-que-baixava-les-escales”:
“Fixa’t com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d’un ritme igual i segur, d’una escola i d’un estil que s’han perdut. Sí, la Teresa és molt vella, ja ho saps, té els meus anys […].”

Miratge a Citera (1935)
L’any 1935 va publicar Miratge a Citera, un diari personal, d’una noia jove, Carlota, des d’un internat de monges, en què anirà mostrant el seu amor vers una monja, jove i mestra de literatura, que no passa del terreny platònic.
“Vaig haver d’interrompre el meu escrit ben precipitadament, l’altre dia. Quantes angúnies! Sé el que exposo: si em trobessin aquest llibret de Memòries, hauria d’abandonar el col·legi. Aquest perill constant, aquesta por en que visc, és el que dóna, però, encant immarcescible a la meva aventura […].”  

La pluja (1952)
La casa familiar dels Espriu, a Arenys de Mar, és el centre d’aquest relat, records d’infància i adolescència, amb un estil directe de frases curtes i renúncia al diàleg: 
“La pluja ha passat per damunt de la meva casa perduda, casa dels morts del meu nom. Qui sap si ha trobat el vell roser ennegrit de l’eixida, el roser de la pell leprosa. Qui sap si haurà vist com els llessamins i la camèlia creixien a l’entorn de la palmera trista […].”

Les roques i el mar, el blau (1981)
Els orígens: “‘Tot plegat, el que veiem i el que se’ns amaga, va començar, si és que va començar, d’una manera molt confusa’, va dir Arístocles al seu jove fill Euforió. ‘El més gran dels poetes assegura que tots els déus varen néixer de l’Oceà i de la seva dona Tetis. Si això és encertat, el primer element fóra l’aigua, i mira, doncs, si som assenyats de ser pescadors. Hesíode, però, que no oblidem que era beoci, i a més pagès […].’”

Les ombres
I com a punt final, recordem aquesta que Espriu no va poder acabar. 

I la meva petició, aquí i avui, és: “Llegim Espriu.”