Revista Emporion

Any Salvador Espriu (2)

7

“Ens mantindrem per sempre més fidels al servei d’aquest poble.”

Segueix, en aquest segon article, la poesia d’un dels escriptors i poetes catalans més importants que ha donat la nostra terra:  Salvador Espriu.  Fill de família benestant i formació universitària, hauria pogut contemporitzar fàcilment amb el franquisme, però va decidir “mantenir-se fidel al servei del seu poble  i de la seva llengua”.  La seva poesia va aconseguir un ampli reconeixement, i és la meva intenció prosseguir en propers mesos i parlar-vos, des d’ emporion, de la narrativa i del teatre d’Espriu.

Amb Final del laberint (1955) tanca un cicle d’onze anys, començat el 1944 amb dues obres:  Cementiri de Sinera, on evoca l’Arenys  de la seva joventut, “[…] vulgues que dormi somniant mars en calma, la claror de Sinera”, i Les cançons d’Ariadna, “Tramuntem al llunyà clos del temps el lent or de l’arment de ponent”. Cicle construït amb nous poemes, que va ampliar fins arribar als cent, i del qual  ens diu que “l’he estat fent des de l’any 34 i l’he acabat l’any 80; per tant, són quaranta-sis anys”. Inclou Mr. Death (1951), “[…] per l’íntim camí que només porta on ja no sóc […]; Les hores (1951), “les paraules són forques d’on a trossos penjo la raó. Branden a ple vent cordes que no poden suportar més pes”, i El caminant i el mur (1954), […] i ara m’omples de buida, densa, sorollosa argila de paraules, fins a fer-ne un insalvable mur […]”.

L’any 1960, en plena dictadura, La pell de brau, l’obra amb major transcendència en uns moments i en unes circumstàncies molt especials: Escolta, Sepharad, els homes no poden ser si no són lliures.” “No pot escollir príncep qui vessa sang, que ha traït o roba […].

El 1963, El llibre de Sinera, “als fills imposes, car els vols senyors, guisofis agres d’una llengua estranya.” El 1971,  Setmana Santa, “què és la veritat? La solitud de l’home i el seu secret esglai […]”. 

El 1979, Una vella i encerclada terra és l’ homenatge al Centre Excursionista de Catalunya.

I l’any 1984, Per a la bona gent.Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos al nostre vell país tan desarbrat. Quan tramuntava el sol, de l’incendi del vespre s’alçaven focs que lentament obrien les amples portes de la desolació de la nit.

 La pell de brau.  Espriu i Maragall fan una clara proposta de diàleg entre els diversos pobles que formen Espanya:

“Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana”, diu Maragall, i Escolta,  Sepharad, els homes no poden ser si no són lliures”; diu també Espriu: Però Sepharad no escolta […].

I el més vell dels vianants
l’assenyalà
amb el llarg bastó
la
seva autoritat, mostrant-lo als altres,
i 
després indicà aquests camps i va dir:
Certament aquí descansarem
de tota la vastitud del camins de la Golah.
Certament aquí m’enterrareu
I eren també enterrats, un a un, a Sepharad,
tots els qui amb ell arribaven,
i els fills i els néts, fins a nosaltres.
[…]

No és certament aquesta
la millor terra que trobàveu
a través de l’ample temps
de prova de la Golah.
Nosaltres, amb un lleu somriure
que ens apropa el record dels pares i dels avis, responem només:
En el nostre somni, sí.
[…]

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
[…]

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no
som lliures.
I
cridi la veu de tot el poble: “Amén.”
[…]

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg.
I mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
[…]

Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda llibertat.
[…]

I per finalitzar, la poesia en què Espriu expressa la seva esperança en una integració a Europa:
M’han demanat que parli de la meva Europa.
Cum grano salis. A Joan Crusellas 

[…]
Jo sóc d’una petita terra sense rius de debò,
sovint assedegada de pluja, pobra d’arbres,
gairebé privada de boscos, escassa de planures,
excessiva de muntanyes, estesa per llevant
al llarg de la vella mar que atansa el difícil
i sangonós diàleg de tres continents.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
[…]

Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir
durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils
enceses dintre els seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!

Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor (Europa).

Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.
 

Comentaris