Revista Emporion

“Catalunya i Espanya, i el cinema de l’oest”

4

Aquest article és un imaginari resum comparatiu del paral·lelisme entre el western ─gènere cinematogràfic, amb paraules de Jordi Bellapart, de la seva recent conferència sobre una temàtica històricament important, les pel·lícules  d’uns indígenes que lluitaven i perdien, morien o eren reclosos en les reserves americanes─ i el moment polític actual.

I per altra part, en la meva insatisfacció per la situació política, tant a Catalunya com a Espanya, amb unes eleccions que només presenten preguntes i més preguntes sobre les  possibilitats de resolució útils per a Catalunya, per a Espanya i també per a la Comunitat Europea.

Quan aquest article veurà la llum a EMPORION, quasi amb tota possibilitat seguirem existint i vivint amb els mateixos problemes d’abans-d’ahir, d’avui i amb moltes possibilitat que seran també els de demà: hauré d’acceptar, sense cap deixadesa, que no es millor la perspectiva sobre el nostre futur, pel resultat d’unes eleccions incertes… Incertesa que, com a catalans, res convida a conviure-hi, i amb la possibilitat, potser només cinematogràfica, que Catalunya sigui el nostre càstig i la nostra reserva.
Reserva per a tots aquells que volien una Catalunya lliure i millor, no com una per a indis cinematogràfics de les pel·lícules de l’oest que tan bé va comentar Jordi Bellapart!
Tenia 10 dies quan Francesc Macià va proclamar la República Catalana.
9 anys quan, “captiu i desarmat l’exèrcit roig”, havia acabat  una guerra anomenada civil, que va provocar gran quantitat de nous catalans vinguts d’altres regions espanyoles, l’èxode d’altres i la mort de Catalunya com a nació. I amb una dictadura franquista que semblava eterna.
24 anys quan, com a alferes de les milícies universitàries, vaig servir a la Caserna Jaén 25 i a la d’Intendència, de la ciutat de Barcelona. I en la recalada del vaixell Semíramis, noliejat per la Creu Roja, que traslladava un grup de catalans i espanyols supervivents del gulag stalinià, rebuts amb sirenes, un gran, molt gran munt de gent, amb banderes, plors i emoció! Era impossible una persona més per metre quadrat, quasi impossible ni parlar amb la resta dels components a les meves ordres en aquell acte de servei!
45 anys quan Joan Carles fou proclamat rei a la mort de Franco.
48 anys quan Joan Carles I va firmar la disposició final de la Constitució Espanyola, on manava “a tots els espanyols, particulars i autoritats, que guardin i facin guardar la Constitució” per  “consolidar un estat de dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular. Protegir tots els espanyoles i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves  cultures i tradicions, llengües i institucions”. (Però que incloïa el paper de l’exèrcit en la seva defensa i esperant una Catalunya millor!)  
84 anys (36 anys després) quan Felip VI fou proclamat rei. I que el poble català va votar, per primera vegada amb altíssima participació,  unes eleccions en què es demanava un sí o un no, al dret a decidir, amb uns resultats àmpliament favorables al sí.
Sí: 88,91 % / Sí-No: 10,02 % / Sí-Blanc: 0,97 % / No: 4,49 % / Blanc: 0,56 %.  Consulta popular sobre el futur polític de Catalunya, suspesa després de l’acceptació a tràmit dels recursos del govern   d’Espanya. El seu objectiu  era el de conèixer la voluntat dels catalanes sobre si Catalunya hauria de tenir un Estat propi i si aquest Estat seria independent!

mapaI en tinc 86 en uns moments en què sembla que parlar d’un possible referèndum a Catalunya sigui cosa d’un altre món, que impedeixi un govern de coalició a Espanya i que ens porti a noves eleccions?
La desintegració d’aquesta unitat espanyola causa gran inquietud? A qui…? I per què…?
Per defensar la “llarga història d’unitat cultural i política d’aquesta antiga nació que és Espanya”,  com diu la Constitució?: sil·logisme inexistent. Felip IV d’Aragó – Felip V de Castella, primer rei Borbó, francès, nét de Lluís XIV, el qual anunciava, el 16 de novembre del 1700, des de Versalles, al Tribunal espanyol, que “acceptava la voluntat de Carles II, el seu cunyat, i presentava com a successor el seu nét de 17 anys,  Felip Borbó, duc d’Anjou”. Però no ho podia fer com a rei d’Espanya, ja que no existia tal regne, sinó com a: 

Rei de Castella, FELIP V
Cadascun d’ells amb corts, lleis, història, cultura, llengües i tributació diferent i descentralitzada. I aquests eren els seus regnes fins que els va reunir en una nova “España”, per la conquesta i per les armes, i després pels decrets de Nova Planta.

Els de la meva edat hem viscut abans i després de Franco, i conviscut amb una política centralista que mai ha volgut ni parlar d’un possible país català, i també sempre com a possible l’increment d’una nova repressió contra Catalunya!
D’un estat que incompleix la normativa sobre repartiment del deute així com la Lofca, que l’any 2014 l’obligava a revisar el sistema de finançament autonòmic!  

SISIFO serem obligats, com Sísif, a empènyer una pedra enorme pendent amunt per un vessant costerut, però que, abans d’arribar al cim de la muntanya, la pedra sempre rodava cap avall. I Sísif havia de tornar a començar de nou des del principi!

Es posaran finalment d’acord amb un nou govern o seran necessàries unes noves eleccions?

No ho sé, encara, quan estic redactant aquest article, però pel que veig i sento, no em queden gaires esperances d’un tractament que no cal que sigui beneficiós, sinó tan sols just per a Catalunya. 

No es pot creure que la tensa relació Espanya-Catalunya no trobi finalment un camí que millori la recíproca relació: no seria possible en una democràcia real la possibilitat d’un referèndum?
Amb moltes probabilitats, haurem d’anar a unes noves eleccions, seguint amb un govern central, provisional,  que ens deixi en prestem uns diners que hem de retornar i pagar-ne interessos o sense? I què fem amb les retallades que en surtin, o pel nostre incompliment, podem ser objectes de qualsevol sanció, per activa o per passiva, això sí: legal!
I quan tot un president del govern espanyol, en funcions, ens informa que “l’amalgama de partits, malgrat l’actitud mendicant de Sánchez, no té gaire futur, per sort per a Espanya”, ja que algun d’aquests partits reclama  el referèndum. I “sí, amb una negociació, que hauria de ser possible en una Europa que es vanta de democràtica”.

Sé que ja em toca morir, però voldria fer-ho amb la mateixa identitat nacional com aquella en què vaig néixer, no en una reserva per a indis de l’oest, o en aquest cas de l’est.
Comentaris