Revista Emporion

Espai de participació

2

El Consell de Redacció d’Emporion ha rebut el mes de maig aquest escrit:

ELS CAMINS RURALS I ELS DESAIGÜES

Hola consellers:

Sí que hi ha alguna cosa per millorar, ELS CAMINS RURALS I ELS DESAIGÜES de la plana de Torroella a L’Estartit, unes infraestructures tercermundistes que no lliguen amb l’entorn que vivim; molt malmeses i castigades pels aiguats del Montgri.
Fins ara no han comptat mai amb el vist i plau del Consistori i molt menys de l’alcalde,  per al seu arranjament.
Espero que ho fareu constar, si ho considereu interessant.

Mercès.

Miquel.

 ——————————————————————————————————————————————————–

RESPOSTA del CONSELL DE REDACCIÓ

Amic Miquel,

Hem fet arribar la teva reclamació a l’Ajuntament i en publiquem a continuació la resposta.
Per la nostra part, hem demanat l’opinió d’un expert en temes de territori del Baix Ter, l’Albert Llausàs, i també el publiquem a continuació.
Molt agraïts per comptar amb nosaltres, i esperem que sigui un estímul per a tots els nostres lectors interessats per la millora del patrimoni material i cultural del Baix Ter.

 —————————————————————————————————————————————————–

RESPOSTA de l’AJUNTAMENT DE TORROELLA

Aquest Ajuntament ha tingut sempre molt clar que el territori municipal és el nostre principal actiu econòmic. La mirada a la plana agrícola, a la forest pública del Montgrí i als espais naturals ha estat sempre present.
Mesures per millorar l’evacuació de les aigües de pluja a la plana
(desembocadura de Ter Vell, Torrent de l’Ayats, neteja i manteniment de torrents). Manteniment de recs i torrents 2010 i 2011: 68.000 euros. Si fem funcionar correctament la xarxa de recs històrics existents i en fem un manteniment correcte, l’evacuació de les aigües millora substancialment. És  el que cal fer abans de plantejar projectes desmesurats, costosos i agressius per l’entorn.

En referència al rec vell , s’ha de considerar com el que és, és a dir, que es tracta de la sortida del principal drenatge de la plana i que, per tant, ha de funcionar en tot el seu recorregut (en tots els aspectes, com a drenatge i com a connector ecològic i paisatgístic). La sortida a la platja del Ter Vell ha d’estar garantida. Es tracta de garantir que l’últim tram, a més d’inundar espais naturals tingui cabal circulant fins al mar. Ara mateix estem treballant per fer funcionar correctament les comportes del molí de dalt (Can Mercader) per tal de poder regular el cabal circulant del sistema rec de molí-rec vell.

Millora i manteniment dels accessos i serveis als masos. Arranjament de camins 2010 i 2011: 56.000 euros i manteniments diversos de la Brigada. Estan perfectes?  Son camins i com a tals hi apareixen clots.  Hi ha camins que requereixen d’atenció especial? Potser si, però atenció: millors camins, més vehicles de motor a la plana. A l’hivern no hi ha problema però a l’estiu hi haurà molta circulació. Quina plana es vol, l’agrícola de camins amb clots o la de “variants” i circulació a altes velocitats a l’estiu? nosaltres, a triar, la primera. Aquests propers anys hauríem d’acabar l’inventari de camins públics en la seva darrera fase.

Control de la velocitat als camins rurals. S’han col·locat senyals de prohibit anar a més de 30 a molts camins de la plana, i es van fer bamps als principals camins. Caldria augmentar la vigilància per tal que això es compleixi.

——————————————————————————————————————————————————-

RESPOSTA D’ALBERT LLAUSÀS

L’espai de participació de l’Emporion registrava el mes passat una consulta relacionada amb l’estat dels camins i els drenatges al Baix Ter. A l’escrit s’hi denunciava l’estat tercermundista d’aquests elements i la inacció de l’ajuntament a l’hora d’arranjar-los. Tenint en compte que sovint tracto qüestions de caire territorial, el Consell de Redacció de la revista m’ha demanat l’opinió sobre aquesta problemàtica.

Al voltant de l’estat dels camins no em sembla que calgui donar-hi gaires voltes. La xarxa de camins del Baix Ter és enormement ramificada per tal de poder arribar a totes i cadascuna de les parcel·les que hi ha, per petites que siguin. Aquesta xarxa, doncs, suporta un volum de trànsit notable que, lògicament, desgasta els camins i provoca l’aparició de sots. No estic d’acord en definir el seu estat general de tercermundista, però és cert que tot just se n’arregla un, ja n’hi ha dos més que demanen una repassada. A no ser que se’n racionalitzi l’accés (cosa que em sembla inviable), només la inversió en manteniment pot ajudar a garantir el bon estat dels camins. El que és complicat és definir quin és aquest bon estat i a quin preu ens podem permetre d’assolir-lo. Tothom comprèn que cal destinar-hi els limitats recursos que tenim amb molta cura, de manera que és impossible aspirar a tenir sempre tots els camins en perfectes condicions. Potser la solució passa per què els propietaris de la zona i les administracions mirin d’acordar un programa o calendari amb les actuacions més urgents i necessàries. Sempre tenint present que no es pot aspirar a tenir uns accessos perfectes, qui millor que els usuaris dels camins per indicar on fa més falta actuar?

L’altra qüestió és la dels drenatges, molt més complexa. Primerament és necessari comprendre que el Baix Ter, per la seva pròpia naturalesa de plana deltaica, és una zona inundable. És inevitable, i fins i tot desitjable, que de tant en tant un temporal de llevant carregui d’aigua el Ter i el Daró des de les seves capçaleres, que les rieres de la plana baixin plenes o desbordin, i que la mar crescuda i revoltada impedeixi la ràpida sortida de tota aquesta aigua al mar, acumulant-la a la plana. Només cal fixar-se en els masos centenaris de la plana per veure que això sempre ha estat així: el que no està lleugerament elevat, disposa de motes de defensa que impedeixen que en períodes d’inundació l’aigua causi mal.

La missió dels canals de drenatge no és altra que mirar de reconduir tota l’aigua acumulada, mica en mica, cap al mar. Històricament, el Baix Ter tenia una complexa xarxa de drenatges, des dels petits recs que envoltaven cada petita parcel·la fins als grans canals de regadiu que, a més de portar l’aigua de regar a l’estiu, servien per recollir les aigües dels petits drens, dels torrents que baixen del Montgrí i de l’aqüífer més superficial, per anar-les portant cap al mar. Aquesta complexa xarxa sempre estava ben arreglada, malgrat l’esforç que suposava a cada propietari o arrendatari de fer el manteniment, sovint manual.

En els darrers anys els canvis en aquest model han estat enormes. En primer lloc, la progressiva mecanització del camp ha provocat que antigues parcel·les petites, separades per recs de drenatge, hagin estat fusionades per crear camps més grans i fàcils de treballar, en detriment de la capacitat d’expulsar l’aigua de la seva superfície. En segon lloc, hem vist com el pagès i les comunitats de regants anaven delegant a l’administració la responsabilitat de fer el manteniment de recs, branques i torrents. No qüestiono que no hagi de ser així, però sembla clar que l’administració mai actuarà amb la mateixa cura i atenció que actuava el pagès que depenia directament de la terra. En tercer lloc, s’han soterrat recs històrics del marge esquerre del Ter. Això ha evitat pèrdues d’aigua a l’estiu, però també ha impedit que el rec segueixi fent una normal funció de drenatge de l’aigua plujana i subterrània. Des del soterrament dels recs s’ha observat que cal una precipitació menor per tal de produir-se inundacions. En quart lloc, l’incendi de bona part del Massís del Montgrí l’any 2004 ha fet que des de llavors l’aigua se n’escoli més ràpidament, omplint torrents i recs amb molta més aigua i sediments. Només la progressiva revegetació del Massís ajudarà a minimitzar aquest efecte. En cinquè lloc, cal apuntar a una creixent urbanització del territori que, a través de la construcció de cases, naus i asfaltat de carrers impedeix que l’aigua s’infiltri a la terra i, en canvi, passi directament a augmentar el volum de l’escorrentia cap a rius com el Ter, podent causar nous problemes allí on antigament no n’hi havia. En sisè i darrer lloc, també és just remarcar que hi ha hagut iniciatives com la construcció dels embassaments del Ter i dinàmiques naturals com la reforestació de moltes zones de capçalera que han contribuït a fer les inundacions menys freqüents i sovint menys intenses.

En conjunt, es pot dir que avui dia el Baix Ter experimenta moltes menys inundacions i amb menys danys que no havia passat històricament, abans dels embassaments. També és cert, però, que alguns canvis experimentats en els darrers anys han fet viure un repunt en l’impacte de les plogudes i temporals.

En definitiva, resulta clar que atribuir el problema de les inundacions a un mal estat dels drenatges i culpar-ne les administracions és molt simplista i cert només en part. Fer front a les dinàmiques que han causat un empitjorament dels efectes de les inundacions no resultarà senzill, ni se solucionarà abocant grans quantitats de diners a tenir els recs “nets”.  Molt em temo que, amb tot el que ja s’ha fet a nivell d’eliminació de drenatges, soterrament de recs i impermeabilització de pendents per urbanització, l’única via possible és la de l’adaptació. És a dir, assumir que entre tots hem causat que d’ara endavant tinguem més aigua durant més temps als camps. A partir d’aquí serà necessari pensar maneres d’aconseguir que això faci el menor mal possible: tornant a fer un bon manteniment dels drenatges de cadascú o fins i tot recuperant-los, mirant de plantar varietats que es puguin collir una mica abans no arribin les pluges de tardor, vetllant per una ràpida reforestació del Massís del Montgrí per tal que ajudi a retenir aigua o, perquè no, recuperant antics estanys (el d’Ullastret, els de Pals, Palau-Sator, etc) per tal que l’aigua s’acumuli allà i no faci tant mal a la resta de camps.


Comentaris