Revista Emporion

L’escenari és el món

5

Hem viscut molts anys sense pensar en el futur, pràcticament tot anava be, es creixia, en general la ciutadania es guanyava be la vida i tots ens sentíem partícips d’aquesta bonança. I tot i que alguns analistes i també fets objectius, avisaven de que no es podia funcionar permanentment així, era molt difícil aturar-ho, tant pels governants, com per les empreses o ciutadans.

Com es sol dir, ningú volia ser qui treies el vi de la festa…. I el 2007 tot va canviar, amb la crisi financera que va néixer als Estats Units i que es va propagar cap a Europa i a tot el món occidental, demostrant que la interrelació econòmica esdevé global. El demés ja ho sabem, accions contra la crisi financera i econòmica per part dels estats europeus, amb capitalitzacions de bancs i ajuts a empreses. I posteriorment, veient la grandària de la crisi i les dificultats de sortir-ne cadascú pel seu propi pes, cimeres europees per trobar el camí conjunt i una altra sorpresa a la Zona Euro: resulta que la medicina a aplicar no va bé per tots els estats membres i mentre a Alemanya aposta per l’austeritat, la perifèria necessita polítiques de creixement. I entretant, Grècia, Irlanda i Portugal, intervinguts i l’estat espanyol a la UCI i amb un rescat encobert per capitalitzar la banca. Tot plegat, un seguit de cimeres i decisions, encertades i equivocades, per procurar sortir de la crisi.

En aquest escenari, però, ha mancat solidaritat, valentia, lideratge, voluntat política i sentit d’estat europeu, per trobar el remei acceptat per tots. Remei que hauria de ser, no només pensat en clau interior europea, sinó que ha de contemplar respostes eficients i competitives respecte el món globalitzat en el que interactuen els ciutadans, les empreses i els estats europeus, perquè el món no s’atura, no espera quina solució prendrà Europa per sortir de la crisi, i la Xina, l’Índia, el Brasil, Sud-àfrica…, no paren de créixer, això sí, amb uns drets generals i laborals que deixen molt que desitjar, però que els hi permet ser més competitius. Així, l’escenari no és Catalunya, l’estat espanyol o Europa, sinó que és el món. Per això és important que les mesures que s’acordin per sortir de la crisi, a més de solucionar la situació puntual del moment i de la zona, ha d’estar adreçada a ser competitius respecte el món. Està bé que el president de la Generalitat viatgi als Estats Units amb la finalitat de trobar sortides per l’economia catalana.

Està bé que el president del govern espanyol també ho faci en l’àmbit del G-20 a on també hi eren presents la flor i nata dels estats de la UE. El que s’ha d’aconseguir és que aquestes sortides i cimeres serveixin per establir ponts per a la sortida de la crisi, que conjuguin les necessitats internes amb la realitat mundial. En definitiva, per Catalunya, per l’estat i per Europa, com més globals siguin els acords, millor. Es tractat d’aconseguir un govern econòmic europeu, que sembla que hi anem i seguidament un govern polític i tot sense oblidar que hem de conviure i competir amb els altres estats del món.

Comentaris