Revista Emporion

Entrevista amb Javier Zuloaga

2

 

Amb motiu de la presentació de la darrera de les novel·les publicades per Javier Zuloaga, vaig assistir-hi i vaig tenir l’oportunitat de fer-li aquesta entrevista 

Per què aquesta presentació aquí a l’Estartit?
Li respondré clarament. Perquè em sento cada dia un xic més d’aquí i perquè cada vegada sóc més aquí. Cada vegada sóc més l’amo del meu temps. A més a més, hi ha coses tangencials que et lliguen més a la terra on ets.  Fins i tot, sóc contribuent de la hisenda del municipi de Torroella i, com ja se sap, això de pagar impostos fa créixer arrels.

I també per culpa de la bicicleta, perquè quan no bufa massa la tramuntana, vaig des de la casa que tenim entre la Torre Vella i la Torra Gran, entre càmpings i masies, fins a la Gola, i des d’allí, fins al final del passeig Marítim, davant de les Medes. I pel carrer Santa Anna, a la Llibreria Elias, per comprar el diari o diaris i fullejar alguna novetat ans de tornar, pel Camí Vell, a casa.

I parlant de la presentació, per mi ha sigut molt important l’interès de Jordi Matas i de la Llibreria Elias, del Consell Municipal de l’Estartit, de Josep Ferrer i del suport de l’Ajuntament de Torroella, del seu alcalde, Jordi Cordon, i de les seves regidores de Cultura, Urbanisme i Turisme, Núria Bosch, Sandra Bartomeus i Genís Dalmau. I molt especialment a tots els que hi han assistit: amics, gent curiosa per la lectura, alguns companys de La Caixa, que ha sigut casa meva durant més de 22 anys,  així com a Xavier Riera, l’home de l’avui a Caixa Bank, a Torroella.

I el motiu, diguem-ne, publicitari?
Sí. També, perquè els escriptors, després d’escriure històries, s’han de fer el seu propi màrqueting i convèncer l’editor. I segons Martí Gironell, que vaig conèixer aquí mateix en la presentació de la seva darrera novel·la, el millor màrqueting requereix l’aliança entre l’autor, el llibreter, que apropa la novel·la al possible lector, i finalment estar cara a cara amb ells.

Com un periodista, que ha dirigit diaris, que ha passat 22 anys a La Caixa, està finalitzant la seva activitat en publicar novel·les?
La pregunta em recorda la perplexitat del meu pare, quan l’any 1989 vaig dir-li que deixava el periodisme actiu per treballar en una caixa d’estalvis. La seva resposta a les meves raons va ser dir-me, amb sornegueria, que “estava venent la meva ànima al capital”.

Efectivament, estava una mica espantat perquè havia dirigit tres diaris regionals: La Voz de Castilla de Burgos, Unidad de Sant Sebastià, El Día de Baleares; a l’agència EFE, com a corresponsal a Portugal, l’Argentina i el Marroc, i a La Vanguardia, primer  com a delegat a les Balears. Des d’aquella conversa amb el meu pare fins ara ja han passat els meus 22 anys a La Caixa, fins fa un parell de mesos com a director de comunicació interna de La Caixa.

Realment ha seguit una arrelada tradició familiar.
Efectivament, ja el meu avi i el meu pare, com els meus germans, han sigut periodistes. El meu pare ens posava llibres de Baroja, Aldecoa i Delibes entre els nostres ulls i el televisor que estàvem mirant. Recordo que el meu pare em deia: “Llegeix, Javier!”
Sota aquella pressió he anat construint, a poc a poc, la meva curiositat sobre altres autors: Vargas Llosa, García Márquez, o el gran Joan Marsé, entre molts d’altres, però sempre escollits intencionadament. Finalment, he recuperat l’ofici d’escriure… però no cròniques ni articles, sinó llibres, novel·les.

Hem passat ja una estona molt agradable, però i Llibreria Llibertat?
El director d’EFE a Catalunya, que també és un bon amic meu, i potser un xic parcial, va enviar-me un correu electrònic que deia, més o menys, que “crec que has aconseguit un retrat molt precís sobre les moltes ciutats que conté una gran ciutat com Barcelona i sobre les contradiccions humanes dels seus personatges”.  És cert que hi surten cares i visions molt diferents de Barcelona: un bar de mala mort al carrer del Carme, prop de les Rambles; la casa d’una dona gran, pianista, que es resistia a deixar la Ciutat Vella per l’Eixample; el barri de Sarrià, i l’aristocràtic Pedralbes. I faunes humanes molt diverses, com molts personatges secundaris, un policia jubilat, una viuda enganyada pel marit que mai no perdonarà, o una gitana perdudament enamorada d’un paio molt però molt complicat.

Però Llibreria Llibertat és una història coral amb quatre protagonistes que mai no haurien d’haver-se trobat! Laia, jove de família aristocràtica, activista de grups antisistema. Ryan, un traficant d’haixix pluriempleat com a mim a les Rambles. Dídac, un mossèn que va penjar la sotana. I Jordi, ésser amb tota la mala sort del món que volia ser policia nacional. Tots quatre i un tret, un policia mort i una història que  es fa llegir sense aturar-se gaire, directa i apassionada.    

Realment aquesta és ja la tercera de les seves novel·les. Quanta realitat hi ha dins de l’argument?
Efectivament, les dues anteriors, El hombre que pudo ser libre i La isla de los Rebeldes, tal com Librería Libertad, estan farcides de coses reals… potser millor dir-ne “versemblants”. Les coses que passen dia a dia al carrer queden aquí amagades a l’argument. Quan comença i quan acaba la ficció? Librería Libertad solament té un personatge, José María Aznar, i una reunió internacional celebrada a Barcelona, l’any 2002. La resta, pura imaginació.

Vol afegir quelcom abans de concloure aquesta entrevista?
Res més, que estic amb la meva quarta novel·la, aquí a Torroella. Transcorre també a Barcelona, en temps actual, i amb personatges que podem trobar cada dia pel carrer.
I si decideixen llegir Librería Libertad, desitjo que passin unes bones hores de lectura. 

Moltes gràcies per la seva cortesia i atenció

Comentaris