Ens calen líders sòlids

53

Dissabte, 10 de juliol de 2010, hi va haver la manifestació més gran de la història de Catalunya amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” i amb la participació de més de 1.500 entitats cíviques i un milió i mig de catalans.

Com a participant en aquesta històrica manifestació, voldria remarcar dos fets:

1) Cap referència popular a l’estatutet disminuït defensat per l’establishment autonomista.

2) La capçalera de la manifestació, durant més de dues hores, no es podia moure per la quantitat ingent de participants i la gentada espontàniament va començar a ocupar per davant el recorregut de la manifestació. El periodista J. M. Puyal ho comentava per la ràdio com una metàfora del país: “La capçalera dels polítics no avança i la gent decideix tirar pel dret.”

Perquè aquesta resposta massiva, en contra de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, ha fet miques les tesis federalistes amb la seva interpretació i lectura unionista i uniformadora de la Constitució de 1978, amb reiterades afirmacions a la indissoluble unitat espanyola. S’ha arribat al final del camí. Un camí que ja no té sortida constitucional. Fins i tot els catalans defensors acèrrims de la Constitució i de l’Espanya plurinacional han perdut tots els arguments per defensar-la. La gran majoria dels catalans se senten enganyats, traïts i decebuts, en paraules d’Esteve Vilanova a l’Avui (núm. 11798, pàg. 28). És la constatació final del fracàs del model autonòmic. Perquè, com és possible pertànyer a un estat que ens discrimina, que ens espolia i que considera les llengües que no són el castellà de segona divisió?

Les propostes en resposta a la sentència, propugnades pel president Montilla i l’aparell del PSC (amb el seu domini polític absolut en el govern de l’Estat, Generalitat, diputacions i majoria dels ajuntaments grans de Catalunya), han estat textualment:

1) Acatar la sentència.

2) Recuperar el consens institucional. El Diccionario de la Real Academia Española defineix acatar com “tributar homenaje de sumisión y respeto”. És això el que es mereix el poble de Catalunya? En relació amb el consens institucional, ens hem de preguntar si l’hem de recuperar amb un president Zapatero frívol i mentider. (Aquell que va prometre “aprovaré l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya.”)

Així mateix, el president del Foment del Treball, Joan Rosell, la mateixa nit de la sentència demanava també que “cal refer els ponts amb Espanya”. Proclames i declaracions que mostren i descobreixen fins a quin punt certs personatges significatius de la nostra vida pública han renunciat a ser líders i s’han convertit en rèmores per a uns nous temps que ja no admeten “velles cabòries”, en paraules textuals de David Castillo a El Punt (núm. 2393, pàg. 10).

Liders catalansAmb aquesta Constitució queden dues opcions: o seguir autoenganyant-nos com a comunitat o crear-nos nosaltres el futur. Totes dues comporten costos. La primera opció ens aboca a un futur de gran dependència, de pèrdua d’identitat, i a la mediocritat. La segona opció serà un camí llarg, complicat, costerut. No ens ho posaran fàcil. Però el futur que ens espera pot ser brillant i dependrà exclusivament de nosaltres, perquè s’ha objectivat que tenim un país viu, una societat civil viva en contraposició amb una classe política desprestigiada i, en la majoria dels casos, amb greus mancances de formació, lideratge i credibilitat. Les principals forces polítiques han quedat descol·locades i no saben explicar de manera creïble quin és el camí que ens pot portar a l’horitzó ambiciós que el país necessita, proclama i desitja.

Ara bé, encara que podem prescindir d’uns polítics, cal recordar que cap país del món democràtic no pot prescindir dels polítics i de la política. Per tant, hem de prescindir d’aquells que no són honestos, dels que es perden en el tacticisme i no tenen objectius clars. I els hem de reclamar honestedat en la gestió i en el programa que ens proposin. Ens hi juguem el futur i no podem ni hem de voler renunciar-hi. Caldrà votar amb coratge. Ens calen líders sòlids que encapçalin l’hora de decidir-se a decidir.