Revista Emporion

L’enigma

7

Benvolguts:

Si hem de creure en les estadístiques –i més encara en la lògica- resulta evident que, a una persona centenària, li resta poc oli al llum, i que té a tocar la fosca.
Si decidim aparcar els embuts i parlar clar, admetem que lo pitjor no és la fosca, una mestressa que, sovint és benvinguda. Lo que toca el botet és la vellesa, una veïna que generosa com és, estova el cervell, i això fa que, perdut el poc cervell que li resta, el vell faci la bestiesa d’escriure i opinar, a cor què vols, sobre temes que el depassen de llarg, fet que el retrata. I això ho prova, a bastament, l’escrit que segueix.
Tot però té una raó de ser, i quan les hores s’eternitzen, quan és evident que cal acceptar una realitat, inqüestionable i justa, és llavors que el lletraferit de curta volada, s’atorga la llicència d’emprenyar els seus lectors, posant a prova la seva tolerància, i acceptant la possibilitat que l’engeguin a dida.
Si, si, ja sé que un Carner, un Canyameres, i no diguem un Pla, em recomanarien que oblidés la ploma, però… com matar les hores?

PROTOFILÒSOF

monoi deu

I l’anècdota
Édouard Herriot, eminent polític francès i Premi Mundial de la Pau 1955, era un ateu que, com a bon polític, “només” es confessava agnòstic. En les seves memòries Herriot explica com, en una entrevista amb el Cardenal Roncalli (el futur Joan XXIII) aquest li digué en acomiadar-se “A fi de comptes, l’únic que ens separa son les nostres creences, o sigui molt poca cosa…” “C’est à dire, très peu de chose”. Manifestació cabalística (atès qui la feia) i que prova abastament que el futur Papa també era un bon polític. Queda el dubte de si al Cardenal li passava el mateix que a Édouard. És a dir, que potser l’home no ho tenia prou clar.

És llastimós que siguin les creences el que més separa els homes. Perquè el que haurien de tenir clar, penso, és que si tenim dubtes pel que fa a qui és el Pare, no hauríem de tenir cap respecte a qui és la Mare: la Mort. I si ella ens agermana a tots quan morim, com a germans tindríem d’estimar-nos en vida. Per què serà que no som capaços de fer-ho? Ens queda el consol, però, de confiar que si “tots els pecats seran perdonats ” (està escrit) Déu també perdonarà la nostra intolerància, filla legítima –i predilecta- del nostre         
                                                                                                                                             Okapi            

Okapi, mamífer quadrúpede descobert l’any 1900 a la selva de l’Ituri, Congo Belga. Recorda la girafa però les seves proporcions son d’una mula. És un animal feréstec i esquerp, no forma manades i no resisteix la captivitat.
I com a pseudònim, em ve com anell al dit: Una mena d’anonimat on s’hi camuflen els qui (com l’autor) tenen seriosos dubtes sobre la validesa de la seva escala de valors, i es malfien de l’encert de les seves afirmacions, malgrat la sinceritat amb què es manifesten.
L’Okapi és un mamífer (com l’autor) i que (com l’autor) sols pot viure en llibertat. Indòmit i solitari que té una notable semblança amb el ruc (al igual que… i tant que sí!).

Don Miguel de Unamuno y Jugo – Bilbao 1864/Salamanca 1936. Polític, literat i poeta, corresponsal i amic del nostre J. Maragall. Creient i practicant irreductible, escriu en un dels seus llibres:
                     “No te ama o Verdad quien nunca duda, quien piensa poseerte;
                      la vida es duda, y la fe sin duda es sólo muerte”
I encara:       “Mientras viva, Señor, la duda dame, fe pura cuando muera”

Clavat a la creu, a l’hora nona i a punt de morir, Jesús va cridar:
                    “Eloi, Eloi, lamma sabàctani” Senyor, Senyor, per què m’has abandonat?

És evident que, en dirigir-se a Déu, Jesús manifesta un dubte. I hom poc creure que, al mico pelat que és l’home, també el neguitegi el mateix dubte que va manifestar el fill de Déu.

Pregària           
            Senyor:
            Si és cert que tu ets Déu
            I escoltes al qui et demana
            vulguis escoltar a un fill teu
            que et nega de mala gana.

            Aquest món és un infern
            governat per Satanàs
            odis, guerres, genocidis…
            i encara que encenguem ciris
            la Pau no vol treure el nas.

            Penso, Senyor, que ja és temps
            que ens donis un cop de mà,
            perquè si tu no ho arregles
            ningú més ho arreglarà

            Però aquesta pregària meva
            pot ser que no arribi a lloc,
            perquè són molt poderosos
            els interessos en joc.

Després de matar al Comendador i a Luis Mejía, el Tenorio es dirigeix al cel, i crida: “Llamé al cielo y no me oyó, pues si sus puertas me cierra, de mis pasos en la tierra responda el cielo y no yo”.

I deia: “Per això jo us he dit que ningú pot vindre a mi si mon Pare no li ho concedeix” Joan V/65. Passatge evangèlic que prova, abastament, que la fe és una gràcia Divina.

Si Déu no arregla l’infern que és aquest món, no és bo. Si no té poder per arreglar-lo no és Déu. R. Pániker.

Quan Jesús li digué al dimoni, que pretenia temptar-lo “El meu regne no és d’aquest món” va deixar clar qui és que regna aquí. I així ens va. P. Lanas.

Lluert: lluita a mort amb els teus dubtes, com ho faria un guerrer, que a Déu li plau més la lluita que la fe del carboner. 

Comentaris