Revista Emporion

En nom de Déu

8

En tornar fa poques setmanes del seu viatge a Cracòvia, el papa Francesc llançava als que el segueixen amb interès per la claredat de les seves paraules -cada dia més- un missatge que contenia, així ho vaig veure jo, certa desesperació.

Deia, en el vol de tornada a Roma,   que no és just identificar l’islam amb la violència; recordava als periodistes que l’escoltaven la seva última trobada amb el gran imam de la universitat islàmica del Caire,   Al-Azhar Ahmed-el Tayeb, amb el qual va compartir idèntiques aspiracions de pau, i va il·lustrar amb la seva eloqüència argentina que les religions són una mena de “macedònia”, perquè en elles hi ha de tot.

En un estiu en el qual hem pogut seguir de prop de quina manera es desfermava una polèmica important per l’ús o prohibició dels vestits d’ús generalitzat entre els seguidors de l’islam. Sí, el burquini, aquest banyador la promoció comercial del qual estem regalant a més d’un fabricant de roba i que possiblement no sigui ni musulmà ni catòlic… potser cambodjà… o xinès.

Sí, les paraules de Francesc semblen una veu en un desert en el qual tots ens movem sense gaire de sentit comú ni massa emocions.

La massacre de Niça, com els atemptats de París i Brussel·les, han encès les alarmes del món lliure i han despertat, al mateix temps, sentiments de ràbia. A mi almenys bastant, i reconec que m’he dit “prou!”, mentre em situava del costat dels que pensen que aquí s’ha acabat el que es donava, que ni gel·labes ni burques, i que fora de les esglésies o les mesquites tots hem d’anar vestits de ciutadans o ciutadanes i que, a les escoles, més del mateix.

He tingut temps de llegir els que rasquen en la història des de la seva pròpia òptica; el periodista Ilya Topper, a El Confidencial. Blogs d’Algesires a Istanbul: “El burquini, la traïció”, una peça que et situa bé en els orígens del problema dels vestits musulmans. Hi donin una ullada, perquè és l’opinió de molts i perquè, en esmentar la defensa dels vels en dones occidentals convertides a l’islam, l’autor descriu el “feminisme islàmic” com una postura que dóna a la dona plena llibertat de submissió a la doctrina religiosa elaborada per teòlegs per protegir l’home contra la perniciosa influència de la fèmina.

Hi ha rius d’opinions sobre aquest assumpte i multitud d’opinadors més experts que jo, simple observador de l’assumpte.

Torno al que va dir el papa Francesc en el seu vol des de Cracòvia perquè em sembla finalment el més realista: “Som molts milions de persones de trets i conviccions molt diverses. L’evolució del món, les seves guerres i les seves misèries han acabat per globalitzar-ho tot… com si d’una macedònia es tractés i les diferents fruites, a més, ja no es poguessin separar. Aquí hi som tots, ben junts i ben remenats… ens agradi més o ens agradi menys.”

Penso que no és bo traçar línies a terra, ni fer de la intolerància el millor regal als que s’han colat per la porta de darrere de les creences religioses. Cal fer un esforç.

Per això m’ha cridat l’atenció el que l’Obra Social de “la Caixa” va editar, fa ja dos anys, i que ara ha vingut a parar a les meves mans, dins del seu programa d’atenció a malalts terminals, que porta a terme des de 2008. L’atenció religiosa al final de la vida és un cant i un homenatge a la diversitat de les religions. Una guia per a qui vulgui saber quines són les creences dels que estan deixant aquesta vida, tant si es tracta d’un catòlic, un sunnita, un  xiïta, un hindú o un ateu.

Mai és tard, oi? 

Comentaris