Revista Emporion

Em moro pels teus ossos!

6

No s’espantin, no m’estic morint, ni pensin tampoc que m’estan assaltant instints devoradors, perillosos. El titular d’aquest article és una floreta que fa ja molts anys que vaig escoltar o llegir a Madrid.

Un diari havia convocat entre els seus lectors un concurs per recopilar bons exemples d’aquest gènere de dites populars en les quals l’home es rendeix, a pit descobert, davant la bellesa i la classe d’una dona amb la qual es creua al carrer.

I ha estat això el que em va venir a la memòria quan fa uns dies passava, al volant del meu cotxe, per una de les rotondes pròximes a Sant Cugat, on visc. En un ràpid reüll, per no fer deixadesa de la meva responsabilitat com a conductor, vaig poder veure la pintada que il·lustra el que ara els estic explicant.

“Algun dia t’escriuré un missatge d’amor en aquesta paret… perquè la meva petita recordi sempre que sense ella no puc viure…”

Vaig fer tres o  quatre voltes més per veure-ho millor i, al dia següent, vaig demanar a la meva dona, que no conduïa, que amb la càmera del seu mòbil tragués una bona imatge d’aquella floreta; potser una apassionada i anònima declaració d’amor? “Zuloaga”, em vaig dir, “t’adones del que has vist?”, deixant-me portar seguidament per les reflexions que ara comparteixo amb vosaltres.

Aquell mateix matí m’havia permès una passejada digital per aquesta inevitable ressaca que les coses que estan passant es projecten a través de les xarxes socials. Vaig pensar també en aquests curiosos reportatges que hem vist després de les últimes eleccions generals, en les quals ens explicaven com els community managers van trepitjant els talons dels seus líders multiplicant els seus missatges entre els seus seguidors. Sí… i també vaig pensar en els trending topics, aquesta mena de medalla que l’autocomplaença d’alguns comunicadors es penja per dir que són els més escoltats o vistos del món mundial.

“Que sàpiga vostè que jo estic a Twitter des de l’any de la Chelito i que, per la seva informació, tinc… milers de followers“, li deia fa uns dies un polític a un altre durant un transcendental debat.

Que en els temps d’aquest nou però imparable argot de la comunicació digital hi hagi algú que amb decisió, i sobretot per passió, es compri un bon esprai de tinta negra i vagi a la corba per on cada dia passa, al volant del seu cotxe, la dona a la qual vol amb tota la seva ànima i escrigui aquest missatge en el qual no apareixen ni el nom d’ella ni el seu propi tampoc, és emocionant. Bé, o ho és, o jo m’estic tornant més gran.

És una història secreta, que no sé des de quan és en aquesta paret, però que, fixin-se vostès bé, els grafitaires han respectat, malgrat que els seus traços i el seu missatge no tenen res a veure amb els que ells emplenen els pocs espais que queden lliures en les tanques de les carreteres o a les parets que es poden veure quan viatges cap al centre de Barcelona des del Vallès occidental.

Em pregunto si aquest article no serà contraproduent i despertarà l’arrelat sentit del deure dels funcionaris municipals de Sant Cugat o dels responsables de carreteres de la Generalitat, i qualsevol dia veurem que l’han esborrat tot sense pietat, amb l’excusa que els conductors no es distreguin amb coses tan inusuals.

Jo… i vostès també, tenim almenys la foto.

Comentaris