Eluana com a excusa

Un polític amb pocs escrúpols com Silvio Berlusconi no ha dubtat, aquests darrers dies, a utilitzar un drama humà per als seus propis interessos. No en té prou amb tenir la gran majoria dels mitjans de comunicació italians a les seves mans. No en té prou amb haver aconseguit canviar contínuament la llei per ajustar-la als seus interessos i garantir la seva impunitat. Ara es vol carregar un dels equilibradors del sistema polític italià, enfrontant-se al Tribunal Suprem i traient poder al president de la República. Tot plegat amb l’excusa que aquest es va negar a firmar el decret que volia impedir la mort d’Eluana Englaro, la noia de 34 anys en estat de coma des del 1992, després de ser víctima d’un accident automobilístic. El seu pare, Beppino Englaro, havia aconseguit guanyar una batalla legal per tal que fos interrompuda  la hidratació i l’alimentació forçosa que la mantenia viva, una vegada comprovada l’extraordinària durada del seu estat vegetatiu permanent. Aquesta batalla havia d’aportar a Berlusconi més poder fins a poder canviar la constitució. Sempre en pro dels seus interessos. La vida o la mort de la noia era el menys important. Una clara evidència del menyspreu dels poderosos envers la condició humana. I en aquesta batalla, Berlusconi no dubta a acostar-se a les tesis del Vaticà, per altra banda ben conegudes, per tal d’aconseguir més poder. Unes tesis que, amb la coartada dels designis de Déu, deixen de banda el patiment dels humils (els indueix a dedicar el patiment a Déu, confiar en curacions miraculoses… ). En tenim una llarga experiència al llarg de la història. Està clar que en ple segle XXI, Ratzinger intenta recuperar i potenciar una doctrina que li proporcioni més influència en el poder polític.

Sense cap mena de dubte que avui, l’Església hauria de tenir tot el dret a expressar les seves doctrines i entrar en el debat públic. El que no hauria de fer és obligar que la seva doctrina afecti altra gent que no sigui els seus feligresos. No pot pretendre que la coartada fàcil de dir que parla en nom de Déu l’exclogui de qualsevol judici crític i  que el poder polític i el poder judicial assumeixin les seves tesis sense cap debat. La societat actual ha evolucionat molt des dels temps foscos de la Inquisició. El Vaticà hauria d’assumir que, tot i que algunes vegades els feligresos poden omplir la plaça de Sant Pere, els seus seguidors més fidels, cada vegada fan menys cas a la jerarquia.

Eluana va morir fa uns dies. Un hipotètic Déu, contradient les tesis vaticanes i els interessos berlusconians, va fer que Eluana i el seu entorn deixessin de patir. En realitat ho hauria fet fa temps si l’evolució del món, en la qual moltes vegades no creu el Vaticà, no hagués permès el descobriment de la màquina que la mantenia viva. Entretant Berlusconi i la cúria romana lliuraven la batalla contra les lleis italianes amb la voluntat d’ocupar l’escena pública. Una batalla en la qual no hi ha debat. Únicament hi ha abús de poder.

Però com diu Josep Ramoneda, “Ja se sap que forma part de la cultura del poder recordar a les persones la seva insignificança, simples instruments al servei dels grans designis.” *
“Benaurats els pobres d’esperit…”

* El País, 10/02/09