Revista Emporion

Els Talibés del Senegal

5

El sentit original de la paraula talibé designa un jove, generalment d’entre 3 i 23 anys, que aprèn l’Alcorà amb un mestre, el marabú. Però aquí, amb el pas dels anys, el terme gairebé s’ha convertit en sinònim de nen del carrer.

A les grans ciutats senegaleses els talibés són omnipresents. Vestits amb samarretes brutes, sovint massa grans i destrossades, porten sandàlies o van descalços. De vegades, es poden veure ferides en els seus cranis. Demanen diners als vianants, es recolzen a les finestretes obertes dels automòbils, allarguen la mà als autobusos de les estacions.

Els talibés de Dakar, la capital, et miren fixament, sense obrir la boca. A Saint Louis, on moltes organitzacions alfabetitzen els talibés, alguns d’ells dirigeixen algunes paraules en francès als turistes: “menjar”, “diners per als petits talibés”, per exemple. Altres van més enllà. Quan sortia d’un taxi, un noi d’uns 7 anys em va agafar la mà i la va estrènyer fortament. Enarborant un gran somriure, em va xiuxiuejar “t’estimo” en l’oïda, mentre em premia encara més.

Una realitat que ha canviat.

“Al principi, gairebé cada poble disposava a les proximitats d’una escola alcorànica dirigida per un marabú. Els pares li pagaven una mòdica suma i els talibés treballaven al seu camp. Les dificultats econòmiques han modificat veritablement aquesta realitat al cap de les últimes dècades, afavorint l’èxode rural dels marabús cap, per exemple, Sant Louis, lloc d’ensenyament alcorànic per excel·lència al país.

Al camp, ens trobem encara amb la Daara tradicional: els nens abandonen casa seva al matí per anar a escola alcorànica, però tornen després. La diferència radica que a les ciutats, sovint els talibés són confiats a marabús que tenen pocs mitjans per satisfer les seves necessitats.

Minoritaris, certs marabús reconeguts són remunerats pels pares i prohibeixen pidolar als seus protegits. No obstant això, de manera general, un talibé ha de portar entre 200 i 500 francs CFA per dia, el que equival a una mica menys d’un euro. Poden portar també terrossos de sucre o arròs, que poden ser venuts en el mercat. Segons els criteris senegalesos, aquesta activitat es pot revelar lucrativa per a un marabú que tingui entre una trentena i una cinquantena de talibés sota la seva cura.

Al vespre, alguns talibés són exclosos de la Daara o fins i tot colpejats si porten massa pocs diners.

Una jornada en la vida d’un talibé

Com els altres 26 talibés que viuen a la Daara del marabú Ablaye Diop, s’alternen els períodes d’estudi de l’Alcorà (nou hores en total) amb les hores destinades a demanar, també nombroses. Els queden llavors sis hores per dormir, allà mateix a terra, amuntegats els uns sobre els altres en una “habitació” que a penes ha de mesurar més de 13 metres quadrats. Una peça amb dos murs, un de xapa ondulada com el sostre, l’altre de pedra. Algunes carteres escolars penjades del mur, cap moble.

Al costat, l’habitació del marabú té les mateixes dimensions, però des de la porta oberta es pot veure un llit doble. L’escola alcorànica compta amb una tercera peça, el bany. Cobert de sorra, com el carrer, el pati és al centre del Daara; dues cabres i dues gallines es passegen per ell. Hi ha una aixeta a l’entrada de la casa: els joves poden beure l’aigua o utilitzar-la per rentar-se, una sort de la qual no gaudeixen tots els talibés.


Una salut deficient

Les mancances alimentàries degudes a la pobresa provoquen problemes de salut generals i perjudiquen el desenvolupament físic i intel·lectual dels xavals. Una situació que es complica més amb les difícils condicions sanitàries i la gran promiscuïtat en el si dels daaras.

“A l’estació freda, els nens no dormen bé perquè no hi ha mantes, acumulen el cansament i cauen malalts: refredats, bronquitis. A l’estació calorosa, tenen dermatitis, com la sarna, causada per la falta d’higiene. Com que l’accés a l’aigua és difícil, no es renten sovint. Com que no tenen roba de recanvi, es queden amb la mateixa durant setmanes. D’altra banda, malalties no diagnosticades poden agreujar-se i, en certs casos, deixar seqüeles permanents”. Sempre hi ha dos o tres nens malalts per Daara.

Què fa el Govern?

El novembre de 2004, la ministra de la Família, de Desenvolupament Social i de la Solidaritat Nacional del Senegal, Aïda Mbodj, es va oposar a la mendicitat dels talibés. “A Dakar, els talibés són utilitzats pels marabús per a fins personals. No aprenen res més que a pidolar. Així, són exposats al robatori i a la delinqüència”, va afirmar.

“Al Senegal, la frontera entre els dominis polítics i religiosos sembla permeable”, però, jo comparteixo la mateixa visió: El -fins fa ben poc- president Abdulaye Wade tenia el seu propi marabú a Touba, ciutat que anomenen la Meca del Senegal. “Touba accepta els talibés, llavors el Govern també”.

Hi ha esperança?

“Els talibés són nens abandonats pel món modern i no obstant això tenen una excel·lent disposició per a l’estudi”, constata per part seva el Sr Ly. “Molts es distingeixen pels seus resultats i poden ser enviats a l’escola tradicional o a seguir una formació professional. No obstant, això només passa amb una minoria, ja que sovint ens trobem amb reticències per part dels pares, el desig inicial és el d’enviar a un Daara al costat d’un marabú”.

Què serà dels talibés quan siguin adults? Si no se’ls dóna alfabetització, si no tenen una educació de base ni una formació professional, què poden fer? Molts d’ells es converteixen segurament en petits venedors ambulants i s’integren en l’economia informal. De ben segur, un cert percentatge engrossirà les estadístiques de desocupació”.

talibes


Comentaris