Revista Emporion

Els senyors d’Ullà

6

El mas Blanc

Biografia

Si el mes d’agost vaig escriure sobre un pastor d’Ullà, avui intentaré fer-ho sobre “els senyors” d’Ullà, els que vaig conèixer. Escriuré el que en recordo, és clar, perquè… ja fa tants anys!

Hi havia la senyora Balbina Garangou i Bosch, casada amb el Sr Jerónimo Pujol, un prestigiós advocat de Girona vidu. La Sra. Balbina tenia 28 anys quan es va casar amb el Sr. Pujol, el qual posseïa propietats en diferents pobles de la comarca, com ara Ullà. Recordo molt la seva casa, però durant tota la vida jo només hi he vist els masovers. Era una casalot gran, amb jardí i hort i un gran safareig que ja no servia, però que era ple d’aigua neta amb peixos. El pis i el terrat eren esplèndids, com ho solien ser aquestes cases d’abans. Als baixos, tot era per al bestiar i per a magatzem. Tenien moltes vaques i un gran camp davant la casa que en dèiem “la closa de Can Quintana”. Estava sembrat d’herba per al bestiar: les oques hi pasturaven tot el dia, i les vaques, només a la tarda i cap al tard, quan ja no feia calor. Quan no hi havia bestiar, la mainada hi anàvem a jugar, i que bé que ens ho passàvem fent capgirells a l’herba fresca! Però havíem d’anar en compte, perquè de tant en tant ens trobàvem alguna tifa aquí i allà. Coneixia bé la casa i els seus estadants perquè cada dia hi anava a buscar la llet. Eren veïns dels meus avis. Avui, el carrer on vivien porta el nom d’aquest senyor, Jerónimo Pujol. El Sr. Pujol va comprar per a la Sra. Balbina, la seva esposa, una bonica torre a la part més alta del poble, on passaven moltes temporades. Aquest senyor va morir molt jove, als 56 anys. La Sra. Balbina ja no es va moure més del poble, i tothom coneixia “Ca la Sra. Balbina” i la seva torre.

El senyor De Llobet i de Foixà vivia a Barcelona, però passava els estius a Ullà amb la seva família: la seva senyora i dos fills. Vivien al mas Blanc, del qual eren propietaris. El mas comptava amb unes quantes vessanes de regadiu que el Sr. De Llobet tenia arrendades a gent del poble. El seu procurador era el Sr. Font, veí del poble, i uns masovers es feien càrrec del mas i tenien cura de la bonica casa d’estil colonial dels senyors, adossada al mateix mas. Aquests mas és molt conegut i gaudeix d’una vista privilegiada sobre la plana d’Ullà. Els masovers conreaven unes quantes vessanes de terreny i criaven bestiar. Era un mas que generava molta feina. Jo coneixia bé els fills dels masovers, que tenien la meva edat, i hi anava a jugar sempre que podia. Recordo sobretot una pineda del costat del mas, on fèiem realitat totes les nostres fantasies a través dels jocs: hi jugàvem a fer la guerra, a fabricar-nos cases fantàstiques, a mistri…

Aquests eren els senyors d’Ullà. Gairebé mai faltaven a missa els dies festius, on disposaven d’un banc propi, o sigui que si els volíem veure ja sabíem on dirigir la mirada. Els senyors De Llobet arribaven davant de l’església amb una tartana que els masovers procuraven que fos ben neta, amb el cavall ben enllustrat. Anaven molt mudats, de diumenge. La senyora Balbina, vestida tota de negre, amb la bonica mantellina de blonda agafada als cabells amb una agulla, venia a peu des de la seva torre perquè l’església li quedava molt a prop. 

El 1944, el senyor De Llobet i la senyora Balbina van apadrinar els nois i les noies d’Ullà que aquell any rebíem la Confirmació. Va oficiar la cerimònia el Sr. Cartanyà, bisbe de Girona. Nosaltres, els nois i les noies que havíem de ser confirmats, no havíem vist mai un bisbe ni havíem assistit mai a un acte com aquell, i ens fèiem mil preguntes sobre el personatge, la cerimònia i el seu significat. La presència del bisbe, vestit especialment per a l’ocasió, ens va impactar, amb el roquet de color blanc a sobre de la sotana; el cap ornamentat amb la mitra, aquell barret alt que simbolitza que ell és el cap del poble de Déu; el bàcul, un bastó llarg que ens recorda que el bisbe és el pastor de la diòcesi; l’anell, signe de fidelitat i amor per a l’església; la creu pectoral, que penja sobre el pit agafada a una cadena a voltant del coll. Nosaltres al·lucinàvem, la solemnitat de l’acte imposava, sobretot pels cants en llatí, que no sabíem què deien, ni què demanaven. Sort que confiàvem plenament amb la gent tan important que ens rodejava!

D’aquest esdeveniment, no en recordo gaire res més, tot i que no ens van faltar les explicacions del significat de la Confirmació: el copet que dóna el bisbe a la cara dels qui la reben representa que els infon valentia per afrontar els camins de la vida.

Com veieu, tot i que Ullà era un poble petit, també hi teníem els que tothom coneixia com “els senyors el poble”.

Comentaris