Revista Emporion

Els recs del Baix Ter: el futur

3

En aquest darrer article de la sèrie dedicada als recs del Baix Ter penso que és important explorar quins són els escenaris de futur que s’obren per a la gestió del que queda de recs i d’aigua.

Les conseqüències immediates de les obres d’entubament dels recs seran dues.

En primer lloc, els recs històrics deixaran de tenir l’ús de transport i distribució d’aigua per als conreus de regadiu. Aquest ús és el que ha provocat que el manteniment dels canals històrics fos assumit en bona mesura per les Comunitats de Regants (Comunitat de Regants de la Presa de Colomers i la Comunitat de Regants del Rec del Molí de Pals). Quan entri en funcionament la nova infraestructura caldrà que algun responsable assumeixi aquest manteniment per tal de poder preservar-ne la funcionalitat ambiental i els valors que se’n deriven. És poc probable que els propietaris dels diferents trams dels recs vulguin assumir unes actuacions de manteniment que ben poc benefici els reportarien. D’altra banda, l’administració diu no voler-se fer càrrec del manteniment d’un espai privat, de manera que la seva acció passaria per la compra o expropiació dels canals. Aquesta darrera sembla l’opció finalment escollida i ja s’està tirant endavant el canvi de titularitat d’alguns trams. Faltarà veure quins recursos s’aboquen a la gestió o si s’opta per, un cop comprats, abandonar els canals de terres. Per evitar aquest extrem, el Consorci Alba-Ter, que agrupa la majoria de municipis de les ribes del Ter, ha elaborat un projecte per a la gestió del nou rec del Molí de Pals. Sols manca que, des del Ministeri d’Agricultura, se’n garanteixin els fons.

En segon lloc, l’entrada en funcionament de la canalització dels recs provocarà una disminució dels cabals circulants derivada de la pèrdua de la seva funció de reg agrícola. Segons la declaració d’impacte ambiental dels projectes de canalització dels recs (BOE n. 286 del 29/10/07 i BOE n. 8 del 9/01/08), caldrà deixar un cabal de manteniment de 300 litres/segon pel rec de Sentmenat i de 200 l/s pel rec del Molí de Pals, ajustant-los en funció de la resposta real dels ecosistemes o dels nivells de les aigües subterrànies. El que no s’especifica és d’on sortirà aquesta aigua, si es restarà de la concessió que tenen els regadius, o bé si s’extraurà del cabal ecològic del Ter. La propera sequera que tinguem serà una autèntica prova de foc per al manteniment d’aquests cabals mínims.

A hores d’ara, amb l’execució de les obres ben avançada, resten moltes incògnites per resoldre en relació amb la futura morfologia i funcionalitat dels recs de Sentmenat i del Molí de Pals, així com al seu paper en la configuració de la plana agrícola del Baix Ter. A manca d’un estudi d’impacte ambiental on es planifiqui la gestió de l’aigua i el territori que es durà a terme un cop l’obra entri en funcionament, la resolució d’aquests interrogants depèn, en bona mesura, de quin sigui l’ús que es donarà al volum d’aigua que la impermeabilització ha de permetre estalviar (recordem: 10 hm3). Es distingeixen tres opcions:

– Manteniment d’un cabal ecològic que permeti la conservació dels valors naturals, paisatgístics i dels serveis ambientals aportats per les aigües superficials i el reompliment dels aqüífers.

– Ampliació de les zones irrigades al Baix Ter. Aquesta opció és tècnicament viable amb la nova configuració de la xarxa del rec de Molí de Pals.

– Reserva als embassaments i derivació de les aigües a les xarxes d’abastament d’aigua en alta de diversos municipis de la Costa Brava i de l’àrea metropolitana de Barcelona en èpoques de sequera.

recsCadascuna d’aquestes opcions, però, presenta incògnites i punts negres.

En anys secs, el compliment dels cabals mínims imposats per la declaració d’impacte ambiental pot suposar la necessitat de derivar cap als recs un volum total d’uns 15 hm3 d’aigua, una quantitat major a la que s’estima que pot estalviar anualment l’execució de la canalització. Seria paradoxal que una inversió de vora 30 milions d’euros no tan sols no permetés afrontar millor les sequeres, sinó que obligués a un major dispendi de recurs per cobrir les funcions ambientals de les quals la pagesia s’ha desentès.

La segona alternativa, l’ampliació de regadius, a més de dirigir-nos a una major despesa d’aigua, renyida amb el seu estalvi, resulta poc sostenible des del punt de vista de la gestió dels regadius a Catalunya. D’acord amb els escenaris climàtics i de demanda d’aigua per a diferents usos, un estudi del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible conclou que la planificació de regadius vigent a Catalunya ni tan sols podrà cobrir les demandes agrícoles actuals a mitjà termini. Amb un riu Ter que incompleix sistemàticament els cabals mínims bona part dels dies de l’any seria una obscenitat plantejar ara una ampliació del regadiu al Baix Ter.

Finalment, l’opció de destinar els presumptes 10 hm3 a millorar la seguretat de subministrament des dels embassaments de Sau i Susqueda suposa la deslocalització cap a altres conques d’uns recursos hídrics que històricament han anat destinats al Baix Ter. Sens dubte, aquest escenari generaria tensions i conflictivitat entre diferents sectors i territoris en un context social i polític en el qual s’han adquirit compromisos de reduir el transvasament d’aigua del Ter. Si, malgrat tot, aquesta és l’opció escollida (ben concebible en anys de sequera) resultaria que la pagesia del Baix Ter hauria finançat la major part d’unes obres destinades a facilitar el flux d’aigua des del Ter cap a conques com la del Llobregat. Com a consol, ningú podria posar en dubte mai més la solidaritat dels regants del Ter amb Barcelona.

Quin d’aquests escenaris i canvis s’acabaran concretant, fa de mal dir. Podem imaginar quin punt de vista defensarà cadascun dels agents involucrats en la gestió dels recs i l’aigua, podríem aventurar què es dirà de fer i segurament s’intueix també què s’acabarà fent realment. Sigui quin sigui el cas o combinació de casos que s’acabin imposant, sembla tan difícil de trobar un escenari en el qual el nostre patrimoni natural, cultural i històric no surti malparat com és difícil d’imaginar un desenllaç en el qual l’esforç econòmic dels regants hagi valgut realment la pena. De moment, cada cop són més els pagesos que em confessen sentir-se desenganyats amb tot aquest projecte, que hi han perdut la fe, que no hi veuen raó de ser. A la mateixa conclusió ha arribat algun dels enginyers responsables de l’obra. I és que, per ajudar-nos a reflexionar amb més claredat sobre l’impacte de les nostres accions i evitar alguns despropòsits, la crisi ha arribat massa tard. Ara ja només podem esperar que es trobi alguna creativa sortida digna per al model de gestió dels recs del Baix Ter, una solució que mitigui el mal que ja ha estat fet.

Comentaris