Revista Emporion

Els perills invisibles del pensament “políticament correcte”

2

 

“Cada virtut va associada a dos vicis, un per dèficit de la característica pròpia d’aquesta virtut i l’altre per un excés d’aquesta mateixa característica”
Aristòtil (384 aC – 322 aC)

“Què ens priva de dir la veritat amb un somriure?”
Horaci (65 aC – 8 aC)

Acaba de sortir un assaig punyent i crític de l’escriptor anglès Anthony Browne sobre el pensament “políticament correcte”. L’autor assenyala que el que és “políticament correcte” és una manera de pensar àmpliament generalitzada, un producte de la nostra  civilització, poderosa però decadent.

D’entrada, podem ja observar el món d’allò “políticament correcte” en els canvis lingüístics recents (minusvàlids convertits en “discapacitats”; vells en  “persones grans”; mercat negre en “mercat a l’ombra”; individu negre en individu “de color” o “afroamericà”; vacances de Nadal en “vacances d’hivern”; vacances de Setmana Santa en “vacances de primavera”), o en els pessebres que són vetats, o en la reedició als Estats Units de noves versions de clàssics intemporals que no es poden considerar acceptables (exemple: Blancaneus i els set nans, perquè tots els set nans són blancs com ella).

La correcció política és un fenomen poc estudiat, però representa, segons l’autor, una de les revolucions ideològiques més subtils i de més abast de tota la història. Neix a Alemanya a l’escola de Frankfurt amb en György Lukács, com una branca del marxisme cultural als anys vint en el període d’entreguerres, i és adoptada per la contracultura dels anys seixanta en el seu afany per fomentar la tolerància i trobar alternatives als valors conservadors de l’època. Va infiltrar-se inicialment al món acadèmic (on els estudis sobre multiculturalisme, racisme i sexisme actualment ja han passat per davant de l’estudi del cànon judeocristià tradicional), i després al món institucional i polític d’Occident. El que va començar com una reacció a la ideologia dominant ja ha esdevingut la ideologia dominant. La filosofia postmoderna actualment predominant, que ha posat l’èmfasi en el relativisme cultural i ha tret importància a la realitat objectiva, ha acabat per consolidar ideològicament la “correcció política”.

A l’inici, la “correcció política” era beneficiosa, ja que contribuïa a propagar la dignitat i consideració envers els membres més febles de la societat (exemple: les dones o les minories ètniques). Però amb el temps s’ha anat fent cada vegada més dogmàtica, conformista i més intolerant i, fins i tot, intimidadora amb qualsevol dissidència. Actualment s’anteposa la “correcció política”  a la correcció objectiva. Tot el que no sigui “políticament correcte” és automàticament polèmic. Browne apunta que s’ha substituït la raó per l’emoció, s’ha subordinat la veritat objectiva a una virtut subjectiva. I així, per als “políticament correctes” la veritat ja no és cap argument fonamental. El periodista anglosaxó Robert Kilroy-Silk va escriure en un reportatge recent que hi havia àrabs que eren “terroristes suïcides, amputadors d’extremitats i repressors de les dones”, i la BBC el va fer fora no perquè hagués fet una descripció errònia dels trets més inquietants de certes societats musulmanes contemporànies, sinó perquè havia infringit les lleis de la “correcció política”.

En el pensament “políticament correcte”, les emocions i els sentiments han adquirit més importància que la raó i la lògica, i s’incita a la creació d’una mentalitat de “víctima” i es menysté les persones que han triomfat (amb feina dura, disciplina, educació) que són vistes com a opressores. Automàticament i sense qüestionar-ho dóna suport a aquells que considera víctimes, sense tenir en compte si s’ho mereixen o no, i es posa en contra dels poderosos, sense tenir en compte si són “malignes” o “benignes”. La correcció política diu als febles que la que s’equivoca i necessita canviar és la societat i no ells, sense tenir en compte, tal com assenyala Browne, que possiblement en la meitat de les vegades sigui veritat, però en l’altra meitat no. Per als políticament correctes, Occident, els Estats Units i les multinacionals no poden fer res de bo, i els països en desenvolupament no poden fer res de dolent. Això tanca la porta al debat i restringeix la capacitat de la societat d’abordar els problemes que se li presenten. La correcció política promou el multiculturalisme alhora que silencia les seves controvèrsies i el debat sobre els seus inconvenients. I això afavoreix, per exemple, la creació de guetos musulmans aïllats que acusen d’“islamofòbia” qualsevol que gosi criticar-los constructivament.

També posa els drets dels criminals per sobre de les seves víctimes. Això ha fet que hi hagi a Occident un índex molt baix de condemnes, que hagin proliferat els delinqüents reincidents i que es produeixin situacions tan paradoxals com la del lladre amb dret a demandar l’amo de la casa si resulta ferit durant un robatori. Fins i tot s’han processat persones per haver defensat les seves propietats davant els delinqüents en lloc de processar els criminals que els havien assaltat. La correcció política posa èmfasi especial en els drets dels criminals, ja siguin presumptes o provats, i deixa en segon terme els drets de les víctimes ja siguin reals o potencials. La correcció política desafia també l’autoritat dels mestres i condiciona la falta de disciplina a les aules, i en promoure la igualtat per damunt de l’excel·lència degrada el nivell educatiu i és un incentiu per inflar les notes dels exàmens amb el risc que gairebé no vulguin dir res. Els aturats són esperonats a malviure d’un subsidi en lloc d’incitar-los a  buscar una feina mentre culpen els altres de la seva mala sort. Així mateix, els avenços en els diagnòstics mèdics han comportat que nens que abans hauríem qualificat de malcriats i mancats de disciplina ara siguin considerats víctimes d’un trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat a qui cal donar suport i tractament.

També es parla molt de l’esclavatge d’africans per part d’europeus, però rarament es comenta, tot i que va tenir lloc a una escala similar, i que encara continua, l’esclavatge d’africans per part del món musulmà. Aquest rebuig d’Occident d’abordar l’esclavitud als països àrabs és un altre exemple de la incapacitat del pensament “políticament correcte” de parlar obertament d’una realitat que no agrada. Els seguidors del que és “políticament correcte” també tenen problemes a l’hora de condemnar les dictadures àrabs o la dictadura xinesa i troben molt més fàcil condemnar la nostra democràcia tolerant.

L’autor esmenta que és rellevant que les persones que discrepen públicament de les opinions acceptades siguin ignorades, silenciades, desacreditades (el totalitarisme tou o marxisme cultural de la “correcció política”, segons Browne). Es rebutja aquests oponents sense debatre titllant-los de “populistes de dretes”. Se’ls acusa d’“intencions malignes” i s’evita el diàleg estalviant la tasca sovint complicada d’abordar els arguments reals, els seus “peròs i contres”. Per als “políticament correctes” la veritat no és el principal argument i els atacs van dirigits a l’argumentador no a l’argument. Amb aquest plantejament, doncs, les úniques que poden criticar el feminisme són les dones, els únics que poden qüestionar el fonamentalisme islàmic són els musulmans. I s’han evidenciat contundents acusacions de “sexisme”, “homofòbia”, “racisme” i “feixisme” aplicats de manera totalment inapropiada, errònia i gratuïta per silenciar el vertader debat i les veus contràries. És per això que l’escriptor Frederick Forsyth ha descrit la correcció política com “el nou feixisme” pel fet que la tolerància inicial s’ha transformat en falta de diàleg i intolerància.

Finalment, l’autor creu que ha ajudat a la consolidació del pensament “políticament correcte” el fet que vivim una etapa de decadència moral on els intel·lectuals oficials, majoritàriament sofistes i relativistes, i les elits “políticament correctes” impregnen el debat públic amb els tabús de la “correcció política”. És per això que són tan saludables i benvingudes  les alertes d’assajos com els d’Anthony Browne o les veus d’intel·lectuals crítics i independents com el filòsof Roger Scruton, l’estudiós americà Charles Murray, els escriptors Frederick Forsyth i V. S.  Naipaul o l’antic inspector general britànic d’Ensenyament Chris Woodhead. Ells han estat capdavanters a assenyalar i lluitar contra els perills reals i invisibles d’aquest pensament actual “políticament correcte”, una aberració del pensament occidental.

Referències bibliogràfiques
Browne, A. Ridículament correcte. El perill totalitari de la correcció política. Edicions La Campana, 2010.
Soler, T. “Parides”, Presència, 13-19 de maig  de 2011, p. 4.
Colomer, M. Ridículament correcte, <www.miquelcolomer.cat> (20/7/2011)

 

Comentaris