Revista Emporion

Els joves escriuen

5

Camí a l’escola

Joan

Des de l’institut volem agrair al cinema Montgrí l’oportunitat que ens va donar a tot el centre de poder veure aquest interessant documental.
Joan Gruas Torró

El reportatge sobre el llarg trajecte que tenen alguns nens per anar a l’escola ens fa reflexionar.

El dia 23 d’abril vaig tenir l’oportunitat de veure un reportatge sobre el gran trajecte que han de fer alguns nens del món  per arribar a la seva escola, i les aventures que viuen cada dia per poder anar-hi.

A la nostra societat estem acostumats a tenir les coses fàcils, l’escola ens la prenem com una obligació i no com una oportunitat per estudiar i millorar com a persones. No som conscients que no tant lluny d’aquí hi ha nens que pateixen molt per arribar-hi, i tot i així hi van contents i amb tota la il·lusió.

Aquesta il·lusió ens hauria de servir de model. Ens queixem dels deures, dels exàmens, i no pensem que som uns privilegiats de poder anar a l’escola cada dia, sigui a peu els que ho tenim a prop, amb bus els que viuen lluny i si no, amb el cotxe dels pares o avis que sempre estan disposats quan fa mal temps.

Desprès d’aquest reportatge hem de reflexionar sobre tot el que tenim i no valorem.

Els nostres camins a vegades semblen difícils però si mirem a moltes parts del món no tenen ni punt de comparació.

Recomanaria a tothom que veiés aquest reportatge i reflexionés una mica sobre el tema.


CAMÍ A L’ESCOLA: La Pel·lícula
Martí Pujol i Quintana

Marti

“Camí a l’escola” és un documental que tracta sobre la història real de quatre nens -la Zahira de dotze anys, del Marroc; en Carlitos d’onze anys, d’Argentina; en Samuel també d’onze anys, de l’Índia i  en Jackson de deu anys, de Kènia- i dels quilòmetres (entre quatre i vint-i-dos) i els perills que han de passar diàriament per arribar a l’escola. Tots quatre nens viuen molt allunyats entre ells i no es coneixen, però coincideixen en pensar que l’educació és la porta que els obrirà les oportunitats d’un futur millor, per això estan entusiasmats de poder anar a l’escola i ho valoren com un tresor.

El meu germà, la meva germana i jo mateix, o qualsevol altre nen o nena del meu poble, sovint ens queixem perquè no volem anar a l’escola o perquè ens hem d’aixecar aviat, o perquè ens fan estudiar coses que no ens interessen o perquè preferim jugar… No som conscients ni recordem que en d’altres països hi ha nens i nenes, nois i noies que s’han d’aixecar el doble d’aviat per poder anar a l’escola i segurament també tenen el doble de ganes d’anar-hi que la majoria de nosaltres.

No ens adonem de la sort que tenim de poder tenir l’escola a l’abast, sense haver de gairebé ni desplaçar-nos. Però no només l’escola la tenim com una cosa quotidiana que forma part de la nostra vida com la cosa més natural del món, sinó també l’aigua, el menjar, els hospitals, les biblioteques…. tota mena de serveis que utilitzem com si fos la cosa més normal i per això, de vegades, no sabem valorar tot el que tenim com caldria. Ells, en canvi, saben l’esforç que els representa i per això ho valoren com una veritable oportunitat per un futur millor.

Aquest documental és un exemple de nens i nenes que volen estudiar de veritat, per així de grans poder acomplir els seus somnis. Alguns han de passar molts perills i dificultats, com, per exemple, córrer per la sabana entre elefants o bé girafes. Altres han d’empènyer la cadira de rodes de seu germà gran i passar entremig d’un riu. Uns trajectes d’entre una hora i quart i quatre hores per arribar a la seva escola i el mateix per tornar a casa; uns camins difícils, però que ells afronten amb una immensa alegria.

Totes aquestes històries em van semblar impossibles i molt llunyanes, però pensant una mica em vaig adonar que no fa massa anys, aquí a Catalunya, les coses no eren gaire diferents. El meu avi, quan tenia menys anys dels que jo tinc ara, havia de fer el mateix que aquests nens. Vivia en una masia a les Gavarres, al terme de Cruïlles, però apartada del poble, i també havia de caminar durant quilòmetres i quilòmetres per anar a l’escola. També ell m’explica amb emoció i alegria aquests trajectes i recorda moltes de les anècdotes que li passaven a l’escola. Jo no me l’escoltava gaire, però des que he vist la pel·lícula entenc que parli de l’escola com una cosa molt important a la seva vida.


COM SONA L’ESO
Clàudia Xuriguera Bravo

Claudia

El Com Sona l’ESO és una trobada anual on hi participen alumnes i professors de secundària i batxillerat d’instituts públics del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. Aquesta trobada dura quatre dies. Al llarg d’aquests quatres dies es munta un concert conjunt: 1500 alumnes I 120 professors, cantant, tocant, ballant i actuant.

La trobada del Com Sona l’ESO es comença a preparar al mes d’octubre. En aquest mes es reuneixen els organitzadors i presenten el projecte musical de la trobada d’aquell any. Durant el primer trimestre creen les partitures, els àudios i els vídeos perquè els instituts puguin assajar les cançons i les coreografies. Tot aquest material arriba a cada professor el mes de gener. Per la trobada, tots els alumnes i professors s’han de saber les cançons i les coreografies de memòria, ja que allà només s’ha d’ajuntar tot.

A part del gran cor també hi ha una banda, un cos de ball i uns solistes. El gran cor està format per 900 alumnes i professors dels diferents instituts. La banda està formada per uns 70 alumnes, aquests, han de tenir coneixements de música i tocar algun instrument. El cos de ball està format per 20 alumnes, i els solistes són un grup que segons el projecte d’aquell any actuen o canten. El cos de ball i els solistes passen unes proves de selecció uns mesos abans.

Durant els dies de la trobada es fan molts assajos, la sensació que sents al sentir els 900 alumnes cantant és indescriptible, se’t posa la pell de gallina. Tothom canta molt fort i hi posa molta energia i emoció. El dia que es fa l’assaig amb tota la banda, el cos de ball i els actors és molt emocionant, ja que és el dia que pots veure tota la feina feta des de cada institut, i el dia del concert ja és increïble, és una cosa que portes molt de temps assajant i en veure tota la plaça plena de gent que està mirant el concert, emociona molt.

Jo crec que tots els alumnes haurien de poder tenir la possibilitat de participar en un projecte així perquè és molt divertit, però al mateix temps has de treballar i espavilar-te, ja que hi ha tants alumnes, que no poden estar només pendents de tu. També està molt bé perquè coneixes a gent de tots els països catalans i sents diferents maneres de parlar el català.

Comentaris