Els joves escriuen

55

Aina Amat i BlaiEl parlar de Torroella 

Aina Amat i Blai

Cada any, els alumnes d’entre primer i segon de batxillerat fem un treball de recerca. Aquest treball, que és de temàtica lliure, ens permet investigar sobre qualsevol àmbit que ens pugui semblar interessant, curiós o proper. En el meu cas, vaig decidir centrar el treball en la parla de Torroella o també pronunciat T/?/rroella. Qualsevol que tingui una oïda atenta i un mínim interès per les llengües, s’adonarà que, sobretot els més grans de la vila de Torroella, parlen un català que queda força allunyat de la parla estàndard que sovint sentim, per exemple, en els mitjans de comunicació. L’objectiu d’aquesta recerca, doncs, ha estat recollir el màxim de canvis possibles, ja siguin lèxics, fonètics o morfològics.

El parlar de TorroellaUna altra part del treball, l’he dedicada a comprovar en quina mesura les persones de Torroella han anat estandarditzant la seva parla. Per fer-ho, he realitzat una sèrie de proves orals a persones de franges d’edat diferents per així poder comparar el grau d’estandardització del parlar de cadascú.

Segurament la part que més sorprèn d’aquest treball és el lèxic. Les paraules i expressions que he anat recollint no són totes genuïnes de Torroella, però sí que tenen com a característica comuna que s’utilitzen en aquesta zona i, en molts casos, que estan a punt de desaparèixer.

Sobta la riquesa que el llenguatge ens proporciona per anomenar una mateixa cosa. L’adjectiu “prim”, per exemple, té un bona varietat de sinònims com poden ser canyiula, esquerdís, afuat, mitja cerilla, nyicris, sac de mal profit o senzill. El mateix li passa al seu antònim, “gras”, que disposa de mots amb el mateix significat com fer gotzes, bocoi, embofegat, fat i bomba o gallofo.

Les paraules genuïnes de la vila, però, no només es limiten al camp semàntic del pes. Els que siguin de Torroella, segurament no se’ls farà estrany anomenar clavia al turmell o canyó a la gola. Alguns potser també sabran que els banyarricarts són els corcs, que un bordall és un gos petaner o que un esclàpot és el mateix que un gripau.

Pel que fa a les expressions, és probable que  tampoc els sobti sentir una dona gran dient que “s’ha d’anar a arreglar el cap”, perquè ja no se li nota la permanent, o explicant que la seva néta “no en farà mai tres unces” perquè menja molt poc.

Caterina Albert va dir que “a Catalunya cada dia moren paraules” ja que cada vegada que algú mor, moren amb ell alguns mots. Aquest treball, per tant, vol ser el lloc on algunes d’aquestes paraules puguin deixar la seva empremta.