Revista Emporion

Els clarobscurs del nostre mar

5

Moltes persones, entre les quals em compto, estimem el nostre mar; aquest sentiment d’estimació és propici a fer-nos tenir una visió del mar que tendeix a exaltar unes virtuts i qualitats romàntiques  perceptibles només amb una mirada mancada de malícia.

Malgrat tot el que l’hem maltractat, difuminats entre les aigües de les seves costes o el blanc nacrat del ris de les ones, al nostre mar encara es pot visualitzar tota una gamma cromàtica i de matisos -digna de la paleta dels millors artistes-, que es van diluint i unificant a l’horitzó fins a transformar-se en un mirall d’un intens blau ultramar, que reflecteix els segles d’una història, que tot i no haver pogut escapar de guerres i lluites, també és cert que per les seves aigües hi han navegat majoritàriament homes de pau, alguns herois llegendaris i, fins i tot, déus, que des de temps immemorials en van fer via o morada per les seves activitats, aventures, o per transmetre unes cultures que han estat fonament de la que ara gaudim; fenicis, cartaginesos, grecs, romans, venecians, catalans i mallorquins en són exemple, per citar-ne només uns quants.

Malauradament, d’un temps ençà, les blaves aigües del nostre mar van prenent els clarobscurs i els reflexos d’una altra història i d’uns colors molt menys romàntics i agradables, comencen a estar tenyides pel color cendrós de la cobdícia; l’embruten, la tèrbola estela dels vaixells de traficants d’esclaus del segle XXI; el contamina, la depravació de les màfies que trafiquen amb persones i el fa perillós, la foscor de tempesta de les consciències dels qui pugen, fan ben poca cosa per evitar-ho.

A port, les banderes deixen reflexos a l’aigua del color negre de dol, per la mort d’uns innocents anònims, que fugint de la guerra i la fam, equipats tan sols amb el lleuger bagatge de la il·lusió i l’esperança, intentaven creuar el nostre mar, esperant trobar a l’altra riba el que al seu país els ha estat negat: la pau i viure una vida digna pròpia de l’ésser humà; vana il·lusió, els qui sobrevisquin a les infrahumanes condicions de la travessia -indigna fins i tot per als animals-, a l’altre costat, els més afortunats és probable que puguin arribar a algun dels països europeus que han acceptat la quota d’immigrants que els pertoca, malauradament al seu destí, són molt altes les possibilitats que els seus somnis acabin convertint-se en un malson. Als més dissortats, els pot estar esperant el viatge de retorn al lloc d’on fugien o unes màfies que, fins i tot, ara els prendran la il·lusió i l’esperança.

No seré tan temerari ni insensat com per afegir-me a opinar sobre causes o possibles solucions, potser alguns del problemes que tenim a aquest costat de riba ens vénen donats perquè hi ha massa gent que parla i opina venent falses esperances o aportant solucions no desitjables, i molt poca que ho faci amb rigor, voluntat i capacitat real per solucionar el problema.

Fatiga molt escoltar debats, o llegir resolucions i acords amb paraules més o menys ben sonants i amables, però que es quedaran tan sols en el que són, paraules i escrits acuradament embolicats, però quasi sempre mancats d’un contingut efectiu, que se sol suplir amb l’aportació d’uns quants diners. Els projectes més valents i agosarats possiblement estaran condemnats a perdre’s o naufragar al tèrbol mar de la burocràcia.

Qui en som espectadors passius, gent que ben poca cosa podem fer-hi per aturar-ho, malgrat que aquesta trista situació pugui resultar repetitiva, hem d’evitar perdre-hi l’interès; el degoteig diari de notícies sobre altres tràgics i luctuosos fets com els viscuts d’un temps ençà, ens haurien d’esperonar a mantenir encara més viu un estat d’opinió crític i de rebuig; segurament aquest serà l’únic gra de sorra que modestament nosaltres hi podrem aportar.

S’han de prendre decisions molt importants internacionalment, i al món hauran de canviar molt les coses o, en cas contrari, passarà molt temps perquè, amb la mirada romàntica de l’esperit,  puguem tornar a veure, al nostre mar, aquells nets reflexos de joia i esperança.

Comentaris