Revista Emporion

Els bàrbars del segle XXI

3

Suposo que la fantasia i la imaginació d’aquell jovenet, especialment motivada quan tocava estudiar temes com els dels pobles bàrbars i les invasions, saquejos, guerra i destrucció que van fer patir l’Imperi romà fins a arribar al seu tràgic final, van crear unes imatges fictícies de violència i salvatgisme, que des de llavors, quan escolto o llegeixo la paraula bàrbar, inevitablement tornen a reviure a la meva memòria.

34barbarian 300x201Els grecs, ja al segle V aC, i posteriorment els romans, utilitzaven aquest terme, que d’origen significava estranger, per anomenar també els pobles, civilitzacions o persones: cruels, incívics, violents, insensibles, incultes i d’una gosadia i temeritat extraordinàries.

Els bàrbars i les seves invasions ens evoquen uns pobles i unes gents que van marcar amb la caiguda de l’Imperi romà el que és considerat a la història com els inicis de l’edat mitjana; una història i uns fets que queden molt llunyans, tant en el temps, com del nivell intel·lectual, cultural i tecnològic que ha assolit l’esser humà al segle XXI, cosa que raonablement ens hauria de fer suposar que els bàrbars i els seus incívics i sanguinaris comportaments no poden tenir cabuda a la nostra societat.

Malauradament no és així, els bàrbars continuen existint, saquejant, aniquilant i destruint en ple segle XXI; fins i tot m’atreveixo a dir que s’han superat i poden arribar a ser més temibles que els de l’edat antiga; el que ara els motiva és molt més irracional i pervers, i atempta contra la humanitat sencera; els d’avui han canviat l’espasa i la llança per la pistola, la bomba, el punyal i últimament pel mall i la barrina elèctrica; han substituït també la cavalleria per excavadores i buldòzers. Les seves actuacions, destruint el llegat històric cultural dipositat al Museu de Mossul a l’Iraq, s’han pogut veure en tots els mitjans de comunicació. Pocs dies després, arrasaven amb maquinària pesada les mil·lenàries ciutats de Nimrud i Hatra, Patrimoni de la Humanitat. Temo que no seran les últimes.

Aquest procedir dóna peu a pensar que la seva intenció és anar eliminant tot el llegat de les antigues civilitzacions que van habitar des de fa més de cinc mil anys les riberes dels rius Eufrates i Tigris; aniquilar, entre d’altres, la població i la religió cristianes establertes des de fa quasi dos mil anys al que va ser Mesopotàmia, juntament amb la memòria i el llegat d’unes civilitzacions recollides a l’Antic Testament, origen i bressol de les tres religions monoteistes. La Història, la cultura, la pluralitat religiosa, i la llibertat de pensament, molesten aquests nous bàrbars, que actuen fent allò que saben fer millor: destruir, aniquilar i esborrar.

Si ni el respecte als seus ancestres els atura, no ens ha d’estranyar que, si s’expandeixen a Egipte, pugui arribar el dia que vegem en directe per televisió la voladura de les piràmides, dels temples, o les grans estàtues dels faraons. Quin malson!1263235831089 f 244x300

Moltes vegades, malgrat la incomprensibilitat dels fets, hom es pregunta el perquè i quin sentit té tot això; és de suposar que ho fan com a estratègia de terror per atemorir, doblegar i sotmetre, de moment els més propers que no pensen com ells, aprofitant també per advertir el món sobre les actuacions que són capaços de fer arreu, contra el patrimoni, escoles, museus, persones, institucions o qualsevol altra cosa que els destorbi, encarni o representi la llibertat, la cultura o la història.

L’estat permanent de guerra civil que pateixen Síria i l’Iraq, juntament amb Líbia -per citar només aquests tres-, i tot el que comporta de sofriment per a la societat civil: matances, neteges ètniques i religioses, caos, misèria, exili massiu, saqueig i destrucció, em fa tenir sospites que tant la trontollant situació de Bashar al-Assad, com la caiguda dels règims dels criminals dictadors Saddam Hussein i Moammar al-Gaddafi, ha estat compensada amb escreix per l’entrada en escena d’Estat Islàmic. Totes aquelles esperances que s’intuïen democratitzadores de l’anomenada Primavera Àrab se n’han anat en orris i la pau, la seguretat mundial i el patrimoni cultural estan cada vegada més amenaçats.

L’única cosa que continua inalterable és l’exasperant lentitud de la comunitat internacional per donar, d’una vegada per totes, ajuda i resposta per tal d’evitar la destrucció continuada del Patrimoni de la Humanitat.

Comentaris