Revista Emporion

Els anys 40 i els 50

3

En rellegir l’article “La Sardana”, publicat el passat mes d’abril, he cregut necessari recordar i ressenyar alguns dels fets viscuts pels que, com deia, vivíem els 40 com a adolescents, i com a adults els 50, del segle XX. En recopilar  les dates de les estrenes de les sardanes d’en Joaquim Serra, es pot observar que l’any  1936 veieren la llum Tendreses, Rocacorba, Joiosa i Apassionada, i no es reprenen fins a l’any 1945 amb una sola sardana, Margarida, i continuen, ja amb més empenta, l’any 1946 amb L’ermita vella, La meva Joaquina, Verge del Sol del Pont i Cavalleresca.

cartellQuin n’era el motiu i què recordem d’aquells 40 i 50?

Política de repressió sobre els vençuts, tant física com cultural (desafectes al NuevoRégimen), afusellaments, encarceraments i condemnes a treballs forçats en pantans, canals de reg, ferrocarrils, monument del Valle de los Caídos… Retrocés econòmic. Involució ideològica. Segona Guerra Mundial. Aïllament internacional. Autarquia. Guerra freda.

Espanya es va declarar, primer neutral (4/09/1939), després no bel·ligerant (12/06/1940), reunió d’Hendaya amb Hitler (23/10/1940) i amb Mussolini a Berdiguera (Itàlia), sense amagar les simpaties del règim, va enviar la “División Azul” a lluitar a Rússia. I quan la guerra començà a anar malament per a les forces nazis, tornà a declarar-se neutral (23/10/1940).

La dictadura va crear dues noves institucions: Les Cortes Españolas, reunides per 1r cop el 17 de març de 1943, que no controlaven l’acció de govern, i el Fuero de los Españoles, del 17 de juliol de 1945, amb drets com per exemple el de reunió o el d’expresió, però on s’especificava que cap d’ells podia atacar la unitat espiritual, nacional i social de Espanya.

A la fi de la Segona Guerra Mundial, Espanya va quedar aïllada internacionalment. El 1946 es creà l’ONU, que no va admetre el règim del general Franco. I l’ONU recomanà la retirada dels ambaixadors d’Espanya. Només Argentina el mantingué.

Pressionat, Franco va fer canvis en la imatge externa del règim, com per exemple eliminar la salutació feixista amb el braç enlaire (oficial des de 1937) i la promulgació de la Llei de successió: el cap de l’estat continuava sent ell, fins que es morís, i ell nomenaria el seu successor, a títol de rei, quan ho cregués oportú. Creà dues noves institucions: el Consejo de Regencia i el Consejo del Reino.

La tensió que hi havia entre els Estats Units i la URSS va donar un alt valor estratègic a Espanya. Espanya era anticomunista i els Estats Units van canviar d’actitud vers la dictadura franquista. El 1949 es va produir la creació de l’OTAN. El 1950 l’ONU anul·là l’aïllament diplomàtic i el 1952 Espanya fou acceptada a la UNESCO. El 1953 Estats Units i l’Estat espanyol firmaren el pacte de Madrid, bases militars per ajut econòmic. El Vaticà va signar amb Espanya el concordat. Finalment, l’any 1955 Espanya era admesa a l’ONU com a membre de ple dret.

Recordo la visita a Espanya del president nord-americà Eisenhower, el 1959, per la gran propaganda que se’n féu i pel carisma d’un home, un general, que havia vençut al Tercer Reich.

Aquesta nova situació internacional permeté la promulgació el 1958 de la Ley Fundamental de Principios del Movimiento Nacional, aprovada per aclamació, pels quals la família, el municipi i el sindicat (vertical i únic) eren els únics sistemes de participació política (Democracia Orgánica).

ImageL’autarquia, anys de misèria, de depressió econòmica, d’Auxilio Social, de fam i d’estraperlo. Possiblement la pitjor conseqüència d’aquella situació de manca de tot ha tingut i encara té greus repercussions en la mentalitat dels espanyols: tot producte nacional es deficient i els articles estrangers, des del Duralex als automòbils, són molt millors. Aquesta cultura, que no es dóna en altres països europeus (França, Alemanya, Anglaterra), ha estat i és encara un gran desavantatge per a tota la indústria catalana i, per lògica conseqüència, per als propis catalans. Però això haurà de ser objecte d’un altre article.

Així, durant els 60, el règim va haver d’obrir-se a nous plans de liberalització i d’estabilització (Alberto Ullastres, Laureano López Rodó…) per sobreviure en el poder i per al desenvolupament econòmic internacional espontani. El turisme i els canvis econòmics van produir inevitablement canvis socials.

La renovació de patrons de conducta van acabar aportant allò que més temia el franquisme: la llibertat.

Comentaris