Elogi de l’austeritat

82

 Un dels primers capítols de l’autobiografia de Tony Judt (El refugi de la memòria) es titula “Austeritat”. El pensador i historiador anglès hi explica les dificultats materials que va passar la seva família a Londres després de la fi de la II Guerra Mundial. Per dir-ho com el memorialista, els Judt anaven curts de tot: de roba, menjar, mobles… No la passaven magre, però poc en faltava. Aquesta justesa  marcà per sempre alguns dels  hàbits familiars de l’historiador. Si de petit t’han ensenyat a tancar els llums de la llar que cremen innecessàriament, de gran seguiràs fent-ho (i més si les factures de les companyies elèctriques són clarament abusives). Si a la taula t’han dit que cal escurar el plat, de gran també l’escuraràs (si més no mentre al món hi hagi gent que mori de gana).

La major part dels que vam néixer a principis del anys  cinquanta del segle passat  sabem molt bé què és l’austeritat. La vam viure en la pròpia pell. Llavors encara hi havia cartilles que racionaven la compra dels productes més bàsics i a la major part de les llars no es llençava gairebé res. Se sargia la roba, s’apedaçaven els llençols, s’aprofitava la llana d’un jersei vell per fer-ne un de nou,  la roba i el calçat del germà o de la germana més gran. La patata i col bullida que sobraven per dinar es passaven per la paella i es menjaven  l’endemà barrejades amb una dent d’all i alguns trossets de ventresca, els rosegons de pa acabaven submergits en el bol de llet amb Cola Cao que preníem per esmorzar. Els manuals escolars, els contes i les joguines passaven d’un germà a l’altre. Estrenar és una petit plaer que llavors amb prou feines coneixíem els que pertanyíem a la nombrosa classe baixa. És clar que això també tenia una part positiva. El dia que estrenàvem quelcom, exultàvem de felicitat.

Però arribaren els anys seixanta,  i en poc temps la situació econòmica del país començà a millorar cosa de no dir. En tres dècades, vam passar de l’escassetat a l’abundància. De menjar frugalment a afartar-nos; de tenir només una o dues mudes a tenir-ne unes quantes; de passar una mica de fred a l’hivern per no gastar massa llenya a la llar a malbaratar gas o energia elèctrica; de no tenir cap vehicle motoritzat a tenir-ne un o més;  de no viatjar mai per motius d’oci  a començar a fer sortides  pel país i més enllà; d’estrenar poquíssimes coses al llarg de l’any a estrenar-ne moltíssimes…

D’uns anys ençà hem sentit moltes vegades la paraula austeritat. La responsable és la crisi econòmica que patim. La sentim en boca dels polítics, la qual cosa no vol dir, ni de bon tros, que ells la practiquin; de vegades fan tot el contrari. És clar que també hi ha  polítics i altres mandataris que  diuen que l’austeritat és un suïcidi, que si no consumim més no sortirem mai de la crisi. Jo m’estimo fes cas d’aquells que pensen que la crisi va per llarg -digueu-me pessimista- i  que l’austeritat serà la nostra forma de vida en el futur. Si ha de ser així, a alguns no ens vindrà gens de nou.

L’austeritat a vegades s’identifica amb la pobresa. Tanmateix, al meu parer són dues coses diferents. L’austeritat és una actitud davant la vida, una manera de ser, una virtut cristiana no gaire ben vista a l’època del consumisme perquè s’associa amb els temps monacals. Una virtut cristiana que, per descomptat, també poden practicar seguidors d’altres creences, els agnòstics i els ateus fins i tot. L’austeritat tampoc és necessàriament gasiveria. Els diners que s’estalvien amb els rebuts de la llum i del gas, amb benzina, amb queviures que no es llencen i moltes altres coses es poden destinar a despeses culturals o a col·laborar financerament amb algunes onegés, per exemple.

Diguin el que diguin els polítics i  els economistes, jo continuaré sent una persona austera. Procuraré no llençar menjar (si més no, mentre  hi hagi gent que passi gana), faré un ús racional de l’aigua de l’aixeta, no viatjaré amb el cotxe si puc fer-ho amb bus o tren, apagaré els llums que cremen innecessàriament a casa, no abusaré del consum de  medicaments, en lloc de sembrar gespa al jardí hi plantaré espècies mediterrànies, sortiré a caminar una estona cada dia en lloc de comprar aparells gimnàstics per a fer exercici a casa…  Si no fes tot això, no seria jo, i no vull ser-me infidel per la pressió del sistema. Altrament, en un món cada cop més superpoblat, és la postura més sensata.

Lamento molt, però, que en la nostra societat hi hagi moltes persones que hagin de ser austeres per pura necessitat i no per lliure decisió.