Elogi de la primavera

53

Quan escric aquest article, fa poc que ha començat la primavera, i no puc estar-me’n de dedicar-li aquestes reflexions.
Avui, quan hem sortit a passejar, feia un dia esplèndid, i tot indicava que havia arribat la primavera! El sol ja es fa sentir, els arbres treuen els seus tendres brots, com les vinyes. Les flors neixen per tots els racons, i les silvestres no es queden enrere, tendres, formoses, exuberants per la favorable meteorologia d’aquests dies, sobretot les que han sobreviscut a l’ensurt de la nevada del 8 de març. Els sembrats semblen extensos jardins coberts de tendra gespa; els camps de naps mostren boniques flors grogues com grans catifes naturals, i els marges també són plens de flors de tots colors i de totes mides. Allà lluny, les muntanyes dels Pirineus encara estan emblanquinades de la generosa neu que ens ha caigut aquest hivern. L’espectacle és encisador! Engresca de veure els ocells: les tórtores, els coloms, els pardals, alguna cardina, les orenetes i d’altres espècies que no conec. Volen d’una branca d’arbre a l’altra, contents, enjogassats, feliços, festejant-se, fent-se l’amor. Senten la primavera! Els seus cants i saltirons ho demostren. Tota la natura és un esclat de vida, de joia, d’esperança… Jo, que sóc molt sensible, m’he deixat seduir per aquesta alegria encomanadissa que transmet aquesta estació de l’any, per aquest panorama. Si no hi posem resistència, no hi ha medecina més eficaç, i no és cara. Proveu-ho!
Ja hem deixat l’hivern, la llarga temporada de repòs per als arbres, les plantes i els animals. Les persones també experimentem un canvi més o menys acusat en entrar a la primavera. Ens agrada canviar els nostres vestits, amb colors més clars, més frescos, més vistosos, i assaborir menjars més lleugers. Ens agrada sortir al carrer, passejar, trobar-nos amb amics, sentir la carícia agradable del sol, del vent.

La primavera, però, com a joveneta bonica i capriciosa, és inconstant i variable, té sorpreses, a vegades desagradables. Tant mostra una alegria incontrolable i ens obsequia amb un dia com avui, assolellat, clar, lluminós, com apareix trista i inconsolable, i ens deixa caure una fina pluja de llàgrimes que ben dosificades són un bé excel·lent per al nostre entorn. En ocasions, està irritada, contrariada, i ens envia un vent fred, antipàtic, desagradable, que pot anar acompanyat de fortes pluges i desastroses pedregades capaces de malmetre les collites, les boniques flors dels cirerers, ara ja ben florits, els abundants pomerars o les hortalisses que amb tanta dedicació i sacrifici conreen els nostres hortolans, els quals, sigui dit de passada, cada vegada són menys a Torroella.

La primavera també és l’escenari de les incòmodes al·lèrgies, un trastorn de l’organisme que pateix i incomoda força gent. En són la causa una bona quantitat d’arbres i plantes que ens semblen inofensius: el xiprer, l’olivera, el pi, l’arbre blanc, algunes herbes i gramínies… Però, ben mirat, no hi ha, que jo sàpiga, cap plaer, cap il·lusió, cap bona nova que no ens porti alguna contrarietat, i de ben segur que està decidit així per al nostre bé, no fos cas que ens agafés un empatx amb les coses dolces i agradables que, si per nosaltres fos, escolliríem a tothora. Ens hem de fer forts per encarar els contratemps que anem trobant al llarg de la nostra vida perquè, tal com diu el refrany, “no hi ha roses sense espines”.