Revista Emporion

Elits, polítics i ciutadans

2

El 47% dels membres del Congrés dels Estats Units –la Cambra de Representants i el Senat- són milionaris.

Del total de 535 representants dels ciutadans nord-americans en les dues cambres 250 legisladors tenien, el 2010, més d’un milió de dòlars. De mitjana 2,63 milions per cap. Aquests senyors són els que decideixen sobre les subvencions i les ajudes; elaboren i aproven les lleis que afecten els ciutadans del carrer; o donen permís al govern del president de torn per endeutar-se o anar a la guerra. Ja se sap que si no es té un bon compte corrent als EUA és molt complicat ser escollit congressista o senador i, evidentment, col·locar-se en una bona posició per a aspirar a ser president del país. L’elit política i rica mana sobre uns ciutadans que en pateixen les seves decisions. És evident que mai es faran lleis que puguin perjudicar els seus interessos. Per això és tan difícil, per exemple, tirar endavant lleis que prohibeixen la venda d’armes, reformin el sistema sanitari o es prohibeixi el tabac. Molts d’aquests legisladors tenen interessos en aquests sectors i no estan per disparar-se un tret al peu.

A Europa el panorama és una mica diferent, però la crisi està permetent veure quina és la distribució real del poder i com s’estructura la piràmide econòmica i social. L’estat del benestar, que va costar dècades tenir, s’està desmuntant a marxes forçades; la pressió fiscal augmenta incansablement; les petites i mitjanes empreses es mantenen en situació d’asfíxia financera per manca de crèdit, i els ciutadans se senten acollonats quan des del poder se’ls parla de brots verds o llum al final del túnel. La repuntada econòmica és per les grans empreses, les multinacionals que cotitzen a les diferents borses, i que tenen capacitat per moure els diners d’un lloc a l’altre del planeta, buscant la menor despesa possible en salaris, el pagament dels impostos menors i els governs menys hostils als seus plans de negoci. Aquestes empreses i els seus dirigents són els que se situarien a la part alta de la piràmide. No han de passar per les urnes i les quantitats de diners que mouen superen sovint el Producte Interior Brut de molts països.

El món globalitzat en què ens trobem té aquestes coses.

En els països democràtics occidentals sota aquesta elit econòmica hi hauríem de situar els governs escollits a les urnes. Però a l’Estat espanyol els últims anys hem comprovat unes quantes coses curioses. Per exemple que es pot anar a unes eleccions amb un programa electoral que es pot incomplir des del primer dia. És el pobre concepte que s’ha imposat darrerament que la democràcia és només el fet de dipositar una papereta en una urna un cop cada quatre anys. I que un cop fet el gest, el ciutadà ha d’admetre  totes les conseqüències que d’això se’n deriven i que sovint afecten directament els seus interessos i el seu benestar, però que alhora beneficien a les elits. Els ciutadans han de ser obedients i acatar les decisions sense protestar amb el risc que, si ho fan, poden ser acusats d’actuar contra el sistema. No està ben vist pels governants que es queixin d’un rescat bancari de 46.000 milions d’euros mentre es desnona a molta gent asfixiada per la hipoteca. Ni que tinguin treballs a pagar la factura de la llum a unes elèctriques que van apujant els preus de l’energia aquest mes sí i l’altre també. Uns governants que es pensen, a més, que no dient les coses pel seu nom convenceran la gent que les coses són diferents de com les veuen per si mateixos.

En temps de vaques magres la història ens ha ensenyat que prenen força les opcions més radicals. Després de la bonança dels anys vint del segle passat va venir la crisi de la dècada dels trenta, quan van sorgir com bolets  partits feixistes per tot Europa. Actualment, en el segle XXI, encara en plena crisi, prenen força aquests moviments. A Grècia  Alba Daurada, com a resposta a les mesures restrictives imposades des de la UE. A França el Front National de Jean Marie Le Pen ha agafat ímpetu. També hi ha partits d’extrema dreta amb forta presència a Holanda o Àustria. I a l’Estat espanyol, el Partit Popular està veient com perd elements cap a la seva dreta amb l’aparició de Vox.

Molts ciutadans ja no confien en les polítiques dels grans partits (PP i PSOE) i es mostren temptats per altres opcions. D’aquí la davallada del bipartidisme a les enquestes i l’augment de la intenció de vot a altres opcions de dreta –UPyD, o Ciudadanos- o d’esquerra –Izquierda Unida-. Es dibuixarà així un panorama polític molt diferent amb un ventall més ampli de partits que dificultarà la formació de governs i obligarà a curioses aliances. Com a la Itàlia anterior a Berlusconi. 

Comentaris