Revista Emporion

El valor de la recerca

4

Fa unes setmanes, en una tertúlia de ràdio, un grupet d’economistes debatien sobre quines eren les mesures d’austeritat que es podrien aplicar a Catalunya davant l’actual panorama de crisi. Un d’ells, escandalitzat, relatava que s’havia assabentat que el govern havia gastat alguns milers d’euros en un estudi sobre els ratpenats. No va saber concretar quina era la naturalesa del treball o el seu objectiu, però aquest desconeixement no impedí que immediatament en denunciés la futilitat i, de retruc, el posés d’exemple de despesa prescindible.

Amb les poques dades aportades, es fa difícil jutjar si la recerca en qüestió mereix finançament o no, però el cas denota una manera de pensar amb la qual discrepo profundament. D’entrada és probable que, si els investigadors que proposaven el treball eren suficientment competents, com a mínim haurien contribuït a ampliar el coneixement que tenim sobre els ratpenats a casa nostra. Adquirir aquest coneixement, de per si, sense que hagi de servir per a res, ja és una fita valuosa que pot obrir noves portes a la ciència. Es tractaria d’un tipus de recerca bàsica, que no té un objectiu concret, utilitari, més enllà del propi coneixement obtingut.

Els grans avenços en la història de la ciència rarament han derivat d’una voluntat d’aconseguir un determinat producte útil per a realitzar una funció. Així, per posar només un exemple d’entre molts, Marie Curie no podia preveure que, moguda únicament per la inquietud de conèixer, els seus estudis pioners per comprendre la radioactivitat acabarien desenvolupant tota una branca de la física responsable de descobriments i invents tan importants com les radiografies, les centrals nuclears de producció d’energia, la bomba atòmica o tractaments contra el càncer. Si Pitàgores, Arquimedes, Newton, Edison, Curie o Einstein s’haguessin mogut per paràmetres d’utilitat pràctica, difícilment haurien pogut tirar endavant les seves investigacions i no disposaríem de les tecnologies de les quals gaudim avui dia. L’escriptor de ciència ficció Isaac Asimov deia que, en ciència, la frase que acaba duent als grans descobriments de la humanitat és l’exclamació “és curiós això!”. La curiositat i la voluntat de comprendre són la força que mou la ciència, no pas la utilitat que es preveu que podrà tenir tal estudi o tal altre o els diners que reportarà al seu descobridor.

A banda de la recerca elemental, també hi ha lloc per a una recerca orientada, dirigida a aconseguir, aquest cop sí, resultats útils, que puguin ser aplicats al dia a dia de manera immediata. Això no obstant, aquesta recerca tampoc garanteix l’obtenció dels resultats desitjats. Cada any, les grans farmacèutiques del món gasten milions d’euros enviant expedicions a les regions més remotes del món per descobrir noves espècies de plantes i animals que els puguin aportar substàncies amb propietats medicinals. Poques de les expedicions tenen èxit, però quan una en té, pot descobrir al món un patrimoni natural extremament valuós (i lucratiu per a l’empresa que se l’apropia). Recuperant el cas, en aquest sentit de recerca aplicada, els estudis sobre ratpenats ja han demostrat ser útils. Per exemple, descobrint el paper de control de la població d’insectes que poblacions de ratpenats realitzen en algunes regions del món. A Pals, s’està iniciant un estudi per afavorir les poblacions d’una petita espècie de ratpenat que depreda una papallona i és la causa de plagues a l’arròs. Si té èxit, es podran estalviar milers d’euros en altres sistemes de control de plagues alhora que s’evitarà d’alliberar al medi grans volums de pesticides químics. En altres entorns, la recerca ha evidenciat el paper clau que algunes espècies de ratpenats tenen per a la pol·linització de les plantes, algunes conreades amb finalitats comercials. Els productors de mangos, plàtans o alvocats poden incrementar sensiblement les seves collites afavorint la presència de determinades espècies de ratpenats als entorns. Cal invertir en estudis per conèixer exactament com maximitzar aquest benefici.

Està clar que si deixem que economistes desinformats prenguin les decisions sobre recerca no anirem bé. I no hi anirem perquè ens podria fer perdre l’oportunitat d’invertir en recerca de base, que sense ser útil a curt termini pot obrir el camí als descobriments més impensats i innovadors. I no hi anirem perquè, a causa de la ignorància de temes que no són pròpiament del seu àmbit, fins i tot poden resultar incapaços de reconèixer oportunitats per fer descobriments aplicats, com ara sobre el paper dels ratpenats com a pol·linitzadors de fruita. En última instància, si els estudis sense una utilitat manifesta són prescindibles, el que es defensa és eliminar el finançament a tota recerca en història, filosofia, llengua o art, a les humanitats en general, a tot allò que, essent improductiu, ens distingeix dels animals, i que a diferència de les ciències i les tecnologies (que són només eines), ens fa persones.

En altres llocs del món, la concepció de la recerca és molt diferent a la d’aquí. Als Estats Units, per posar un exemple ben estrambòtic, el Ministeri de Defensa finança al Massachusetts Institute of Technology (MIT) la traducció de l’obra literària del filòsof i lingüista alemany Wilhelm von Humboldt. Ni el MIT ni Defensa té cap interès particular a aconseguir cap resultat concret de la traducció, però en tant que aquesta contribueix a la comprensió de la comunicació humana, perquè s’inverteix en el mer coneixement i en la remota possibilitat d’una utilitat futura. Aquest exemple encaixa en el model (utòpic) del que s’anomena una societat del coneixement, és a dir, una societat amb una economia on el producte manufacturat no és el centre de l’esforç productiu, sinó que el coneixement, la innovació i el desenvolupament ocupen aquest lloc. La Xina o Espanya són i han estat paradigmes d’un model d’economia amb poc valor afegit: fabricant a baix cost productes per a l’exportació, o bé basant el seu creixement econòmic en el sector de la construcció respectivament. El problema d’aquest model és que, quan es refreda el consum, pot col·lapsar. Ho hem viscut prou vivament. En canvi, països com els Estats Units, Alemanya, el Japó, Dinamarca o Holanda, per exemple, saben bé que invertir en coneixement i tecnologia és fer-ho en un valor que no qualsevol pot produir i que els blinda davant una disminució del consum. D’una casa, un cop venuda, no en queda res al qui l’ha produïda. Un nou descobriment científic o coneixement humanístic, en canvi, il·lumina nous camins per explorar i innovar, queda per sempre i la següent generació podrà contribuir al seu desenvolupament i explotació (encara que no sempre amb finalitats nobles).

No és pas casualitat que, davant la crisi, els països que pitjor ho estan passant siguin aquells que es basaven en una economia de poc valor afegit i que siguin aquests mateixos països els que reaccionin disminuint encara més els recursos que destinen a recerca, a coneixement. Espanya i Catalunya, en ple fervor de retallades, minven també la inversió en recerca, malgrat partir d’una posició sistemàticament per sota la mitjana europea. Països on la inversió en investigació ja estava per sobre la mitjana, en canvi, van respondre a la crisi invertint encara més en aquest sector. I vistes les dades de recuperació de les seves economies, no sembla pas que els hagi anat gens malament, mentre aquí augmenta la xifra d’aturats mes rere mes.

És possible, i fins i tot probable, que els tertulians de la ràdio tinguessin raó quan deien que l’estudi sobre els ratpenats que pagava la Generalitat de Catalunya no serviria per a res. Però és que si no s’investiga, no es podrà saber mai del cert. O encara pitjor, en cas que hi hagi algun descobriment a fer, algú altre s’avançarà i se n’endurà el benefici. Si ens quedem quiets i conformes amb allò que ja sabem estalviarem diners, certament, però està clar que no hi haurà cap avanç, cap progrés, que en el millor dels casos quedarem estancats allà on som, amb el mateix nivell de coneixement (i d’ignorància) i amb el mateix model d’economia comparativament poc competitiva i ambientalment insostenible. Doni fruits o no, en l’estudi dels ratpenats, com en qualsevol altra recerca, no es tracta de gastar diners, es tracta d’invertir-ne. L’actitud que adoptem davant la recerca determina, i molt, el nostre futur model d’economia i de societat a llarg termini.

Comentaris