El Ter Vell, un espai a preservar

102

L’espai conegut com el Ter Vell és un antic braç fluvial del Ter que va ser aïllat del tram principal al s. XIX i que avui ha esdevingut una llacuna costanera d’aigua dolça.

L’extensió total d’aquest conjunt natural és de 23 ha, i està inclòs en el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. La major part del terreny està cobert per un canyissar on predomina el canyís Phragmites australis, tot i que també hi trobem algun sector on domina la balca Typha latifolia o la jonca Scirpus maritimus. L’extensió del canyissar causa que la superfície d’aigua desproveïda de vegetació quedi reduïda a només 3 hectàrees. La part exterior del canyissar no té aigües superficials i està coberta de diverses espècies arbòries, on destaca especialment el tamariu Tamarix canariensis. Aquest conjunt d’espais, situats en plena costa, és un hàbitat de gran importància per a la flora i la fauna. Els seus valors fan que cada vegada sigui visitat amb més assiduïtat per aficionats a l’observació de les aus d’arreu del país i de més enllà.

3.jpgLa llacuna està situada en plena zona de migració de moltes espècies d’aus, ja que una de les línies de la migració d’aquestes està situada a la costa; en efecte, moltes espècies d’ocells que nien al centre i al nord d’Europa s’aturen al Ter Vell per trobar refugi, llocs de descans i per alimentar-se en el camí cap a les seves zones d’hivernada. La destrucció, al llarg del darrer segle, de la major part de zones humides litorals ha fet que les que queden tinguin una importància clau per a aquestes espècies migradores per poder realitzar aquest viatge amb garanties.

A banda de la importància com a zona de refugi per a les espècies migradores, també hi trobem diverses espècies d’interès que troben aquí refugi de manera permanent o durant períodes més llargs de temps. Així, la gran extensió de canyís existent permet que cada tardor arribi un petit nombre de bitons Botaurus stellaris que passen l’hivern al Ter Vell, i és fins i tot possible que hi puguin arribar a nidificar ocasionalment. Aquest ocell, parent dels bernats pescaires Ardea cinerea, però de colors molt més discrets (de fet, és marró com el canyís), i d’hàbits seminocturns, resulta molt més difícil de veure, ja que s’alimenta a dins dels canyissars. És una de les poques espècies d’ocells del país que, donada la seva raresa, compta amb un Pla especial de protecció per part de la Generalitat. L’arpella Circus aeruginosus és una altra espècie habitual, de la qual s’ha pogut confirmar la reproducció en diverses ocasions en els darrers anys, essent un dels pocs llocs de Catalunya on cria aquesta au rapinyaire pròpia de zones humides.

Però no tot són ocells, entre els mamífers cal destacar la presència habitual de la llúdriga Lutra lutra. Aquesta espècie, que s’havia extingit d’aquesta zona i de bona part del país, ha trobat al Ter Vell un lloc d’alimentació i reproducció després que es reintroduís a l’Empordà a finals dels anys 90. Pel que fa als rèptils, cal destacar l’antiga presència de la tortuga d’estany Emys orbicularis, actualment desapareguda, però que encara manté una de les darreres poblacions catalanes en altres sectors del Baix Ter; de manera que és objecte de gestió per a la seva recuperació, preveient-se que en un futur no llunyà pugui ocupar de nou aquest espai.

2.jpgMalgrat tots aquests valors i la inclusió dins del recent Parc Natural, el futur de les espècies que hi viuen no està fora de perill, ja que aquest petit espai està envoltat de zona urbana i són moltes les amenaces que hi són presents.

Qualsevol producte contaminant, des de l’oli d’un cotxe fins a una bossa de plàstic que no va a parar al seu contenidor adequat, i que acaba al Ter Vell, pot ser letal per a la fauna, ja que és un ecosistema fràgil, i la contaminació de l’aigua acaba amb la vida dels organismes que allà hi viuen o s’alimenten.

Els porcs senglars Sus scrofa han proliferat en els darrers anys per tot el país, i la nostra comarca no ha estat una excepció. Cada dia sembla que són més els porcs que després de passar la nit furgant pels conreus de la zona, busquen refugi dins del canyissar, i allà troben, en les postes dels ocells aquàtics, una font de proteïnes que no desaprofiten. Tampoc no dubten a menjar-se els pollets nascuts de moltes aus que creien haver trobat un refugi segur dins del canyís.

Més greu resulta encara un altre depredador, més petit però molt més astut i molt millor caçador, que són els gats domèstics. Els mateixos animals que ens fan companyia a les nostres llars marxen, sovint sense cap mena de control, a dins del Ter Vell, aprofitant que l’espai natural és a tocar de les cases i els carrers on viuen, i provoquen una depredació sobre la fauna salvatge molt menys cridanera que la dels porcs senglars, però d’efectes igualment terribles per als moixons que allà s’hi troben.

La presència d’altres espècies que no són pròpies d’aquests ambients com els visó americà Mustela vison i les tortugues d’aigua d’origen forà, sobretot la tortuga de Florida Trachemys scripta, que actualment són molt abundants al Ter Vell, també poden suposar impactes importants. En el cas del visó, per l’efecte depredador que s’ha comprovat que té per a moltes espècies d’ocells que nidifiquen al canyissar, entre elles el bitó. Mentre que pel que fa a les tortugues d’aigua foranes, perquè suposen una competència per a la recuperació de la tortuga d’estany autòctona.

 


 

Escrit per: Albert Burgas, Julio Pérez i Fran Trabalon

Albert-Julio Fran