El riu Ter més a prop teu

152

El riu Ter més a prop teu era el títol que encapçalava un fullet editat a finals del 2009 amb un subtítol que deia Projecte de recuperació de l’espai fluvial al tram baix del riu Ter. Entre els objectius que proposava, textualment deia, entre d’altres:

  • Recuperar ecològicament l’espai fluvial.
  • Fomentar l’ús públic i de lleure de manera respectuosa.
  • Promoure la relació i les sinergies entre els municipis veïns per assumir la recuperació integral del riu.
  • Establir pautes de control i gestió d’espècies invasores i fomentar-ne les autòctones.

I entre les accions que s’havien portat a terme, assenyalava:

  • Hem retirat plantes invasores no pròpies de la zona, com les canyes.
  • Hem recuperat el bosc de ribera.
  • Major qualitat estètica i contribució al lleure.
  • L’ombra que projecten (els arbres de ribera suposadament plantats) minimitza la proliferació de plantes exòtiques.
  • Hem instal·lat punts d’observació (miradors) a Gualta i a Torroella de Montgrí per tenir una vista estratègica de l’espai.

L’obra s’indicava que s’executava per Fundació Astres sota la direcció de Fractàlia.

Aquest fullet i el contingut de la proposta estava avalada per l’Obra Social La Caixa, Diputació de Girona, Agenda Catalana de l’Aigua (ACA), Generalitat de Catalunya, Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, i els ajuntaments d’Ullà, Torroella de Montgrí i Gualta.

No sabem exactament què es va portar a cap de tot aquest projecte. Hi ha uns quants miradors a banda i banda de riu -recordem que hi va haver un intent de plantació d’arbres, dels quals no queda cap, excepte al tram final del riu. Abans d’arribar a la Gola es va tenir cura que alguns dels aspectes que s’enumeren com a proposats s’executessin, i s’han mantingut i millorat fins al dia d’avui, com pot ser la plantació de tamarius al llarg d’aquest tram de mota, l’eliminació de les canyes i manteniment d’una major qualitat estètica d’aquest entorn. En realitat és un petit tram que fa molt de goig.

A la resta, des de la zona coneguda com l’Arbreda, al final del carrer del riu fins al darrer tram abans d’arribar a la Gola,  no queda res del que presumptament deia que es va fer o s’havia de fer, excepte els miradors. Al llarg d’aquests nou o deu anys, les canyes s’han multiplicat a les dues bandes del riu i s’ha format una cortina opaca que ha tapat la visió del riu per la banda sud i per la part nord la visió del Montgrí. Fer aquest recorregut a peu o en bici ha estat, fins fa pocs dies, com si es passés per un túnel.

Ara una empresa comercial, benvinguda sigui, ha començat a tallar les canyes i deixa al descobert unes imatges del riu que quasi havíem oblidat. Tot i que l’època de l’any no és la més agraciada, hem tornat a albirar molt a prop nostre el que els més grans recordàvem dels nostres moments a la vora del riu: berenades amb la nostra mare i en el meu cas el meu germà, jocs i aventures a les illes sorrenques que es formaven al mig de la llera, inclosos banys, pesques de carpes, bagres i fins i tot mirallets. Tot allò que, no sé si amb aquest coneixement o d’altres, en el fullet es refereix com a “qualitat estètica i contribució al lleure”.

Malauradament, al final dels anys seixanta i sobretot als anys setanta, foren els de degradació de les aigües d’aquest magnífic riu. La contaminació creixent que va patir va arribar en el punt àlgid l’estiu del 1976 quan la claveguera infecta en què s’havia convertit va propiciar una gran mortaldat de la seva fauna piscícola. Davant d’això Torroella es va mobilitzar i va organitzar una massiva manifestació de protesta, la primera que es feia per aquestes contrades durant la dictadura franquista. Han hagut de passar molts anys perquè la qualitat de les aigües del Ter s’hagi recuperat, sinó als nivells que podien tenir a la primera meitat del segle anterior, a una qualitat molt acceptable. Primer aquesta contaminació, després la transformació de la llera del riu deguda a la construcció de les motes, d’altra banda reconeixem una obra molt necessària per controlar el seu cabdal i evitar les nombroses inundacions que es produïen durant les èpoques plujoses, però que  va ajudar  que els torroellencs acabessin vivint d’esquenes al riu.

Ara es presenta una altra oportunitat per tornar a obrir Torroella al riu. S’ha començat una tala de canyes des de davant de l’arbreda (un petit bosc situat al final del carrer del riu que dintre de poc passarà a ser propietat municipal), fins més enllà del pont i el trencament de les canyes  ha permès veure tot allò que aquesta planta invasora amagava: el riu i el seu entorn. Suposo que a molts, només cal veure la quantitat de gent que cada dia, matí i tarda, passeja per la mota almenys des d’aquest trajecte des del carrer del Riu fins al pont,  els plau gaudir d’un paisatge nou.

Però tots estem d’acord que la culpa que es torni a amagar aquest paisatge serà de les canyes. Aquestes infiltren les seves arrels pel mig de les roques de la mota i encara que es tallin tornen a créixer. Només amb una acurada plantació d’arbres de ribera es pot minimitzar-ne el creixement, tal com clarament es diu en el fullet: “L’ombra que projecten els arbres de ribera minimitza la proliferació de plantes exòtiques”. Ens cal, doncs, que algú, ràpidament, posi en marxa un pla de plantació d’aquests arbres: saules, tamarius, etc., per assegurar-ne la implantació, perquè arrelin bé i creixin. Els responsables que es pugui mantenir aquest paisatge i tot el que això suposa són l’Ajuntament de Torroella de Montgrí des del seu Departament de Medi Ambient, l’Agència Catalana de l’Aigua i el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, entitats que formaven part del grup que l’any 2009 i que anunciaven el Projecte de recuperació de l’espai fluvial del tram baix del riu Ter, el qual s’hauria de reactivar.

Mantenir aquest espai obert, amb arbrat i sense canyes, seria un pas molt important per tal que la zona compresa entre el rec de Molí, el Tamariuà,  l’Arbreda i la llera del riu, oportunament endreçada, es transformés definitivament en la somiada Devesa de Torroella i poguéssim sentir el riu més a prop nostre.