Revista Emporion

El risc i la seva prima

4

La velocitat amb què corre la vida i la successió de coses rellevants que en solapen altres de prèvies no menys transcendentals, provoquen que les persones tendeixin a quedar-se només amb les fites i no puguin reflexionar massa sobre les conseqüències que aquests tenen.

No em refereixo a gestes esportives ni a èxits musicals que acaben alimentant sanament nostàlgies o desempolsant orgulls de pertinença, sinó a aquells assumptes que ens acaben afectant individualment, encara que de vegades no ens n’adonem.

Un dels moments que més emocions ha despertat en els temps moderns ha estat la caiguda del Mur de Berlín, el 1989. Tot el que va passar després, el final del Pacte de Varsòvia, la reunificació d’Alemanya i el renaixement de països que, encara que existien, mai havíem estudiat quan al col·legi ens explicaven la divisió geogràfica de la Terra, semblava suficient per pensar sobre el que estava passant, encara que no van trigar a sorgir conclusions més rotundes.

“Ha fracassat el model comunista” va ser una afirmació molt estesa, que va obtenir el convenciment de milions de persones quan llegien o escoltaven el que passava a Moscou i a Rússia. Gairebé de cop es van guardar a l’armari les banderes vermelles i es desempolsaren les dels tsars. Tot el d’abans va desaparèixer i nasqueren amb velocitat sorprenent bastants ricatxos russos, milionaris de tota la vida, sobre els quals no pocs es pregunten si no són, en bona part, els mateixos que van manejar la maquinària dels diners en l’esplendor i en el desastrós final de l’URSS. ¿Recorden “Good Bye Lenin!” ?

Goodbye leninAquella pel·lícula, carregada d’ironia, explicava de quina manera un jove alemany de la RDA les passava ben negres per amagar a la seva mare els canvis que s’havien produït en l’aparença d’un Berlín-Est envaït pels signes del consum capitalista, a l’hora que les ensenyes bolxevics eren retirades de la via pública. La mare d’aquell jove, que havia passat diversos anys en coma i amb el Mur encara sencer, va ser una dirigent comunista molt compromesa. El seu fill volia evitar que patís un fogot letal en conèixer la veritat sobre els fets.

Era la fi dels Blocs, nascuts després del final de la II Guerra Mundial. I tot el que passava en el comunisme, que econòmicament s’estava fent miques, ens va arribar durant molt de temps en clau d’èxit de l’altre bloc, el capitalisme.

Més de 20 anys després, tot és diferent, tant en l’aparença com en el rerefons. Rússia no està en la ruïna i la diferència entre les seves classes socials és abismal, tant que farien morir d’horror els pares del marxisme si poguessin treure el cap i mirar. I nosaltres, els de l’altre bloc, ens llevem cada matí pensant què diran de nosaltres els mercats i com es comportarà amb el nostre deute el senyor Risc i la seva cosina. Grècia llangueix, Portugal pateix i nosaltres, els espanyols, amb aquests angoixa.

Ha fracassat el capitalisme?, es podrien estar preguntant ara aquells comunistes que el 1989 van veure com s’ensorraven uns principis que semblaven tan sòlids i intocables com aquells del liberalisme econòmic amb què respiraven a ple pulmó en el que es considerava “món lliure “.

El 1980 vaig arribar a l’Argentina, per viure-hi dos anys i treballar en la Delegació d’EFE. Va ser un temps intens i interessant en el qual vaig tenir l’oportunitat de començar a comprendre que tot això de l’economia és una qüestió molt complexa. Bastants anys després, he aconseguit comprendre algunes de les barbaritats que llavors ens feien emmudir als vinguts de fora. Les explicaré molt gràficament.

Jo tenia llavors dos fills i solíem coincidir amb altres espanyols, també amb descendència i de semblant destinació professional. Ens vèiem en els jardins de Palerm o a la plaça de la Recoleta de Buenos Aires. Ens assèiem a l’ombra d’un bellaombra (ficus gegant) i passàvem força temps millorant la tècnica per empènyer el gronxador, mentre miràvem les terrasses de les cafeteries que estaven a pocs metres. Tots teníem uns sous dignes a Espanya, però que amb prou feines justejaven  en aquell Nadal de 1980. Aquelles terrasses eren un horitzó inabastable.

Un any després, tot havia canviat i érem nosaltres els pocs clients, molt pocs, que s’asseien en aquelles mateixes terrasses del Buenos Aires més elegant. Què havia passat? No ens havien apujat el sou i l’únic que passava era que s’havia acabat el miratge que a Argentina va produir la política monetarista inspirada en l’anomenada Escola de Chicago, pionera de la liberalització dels mercats financers. El seu pròcer fou premi Nobel d’Economia l’any 1976, Milton Friedman.

El 1980, un dòlar tenia una equivalència de 2.000 pesos mitjançant l’aplicació de l’anomenada “tauleta” de canvis oficials decidida pel Govern militar. Un any després, amb el virus de la desconfiança estès tant en els mercats internacionals com entre els propis argentins, cadascun dels nostres dòlars es pagava, al mercat negre, a més de 30.000 pesos.

Era quan començava a parlar-se, ja llavors, del “risc país”, segurament familiar llunyà d’aquesta prima que mesura la sensació de perill que italians i espanyols provoquem en els mercats inversors i que, malgrat el parentiu, ens fa perdre el son més d’un dia.

Comentaris