Revista Emporion

“El pont dels espies”

6

El classicisme de Steven Spielberg

“Segueixo pensant que el cinema de superherois desapareixerà, que el públic aviat començarà a demanar una major diversitat de veus i d’històries a la pantalla, i la indústria buscarà maneres econòmicament viables amb les quals poder fer pel·lícules al gust d’un mateix.”

Fidel a aquestes afirmacions, Steven Spielberg ha fet la seva darrera obra mestra, El pont dels espies, amb la qual podem dir que tanca una trilogia plena de classicisme cinematogràfic que va iniciar amb War Horse i que va continuar amb Lincoln, i que ara s’acaba amb aquesta darrera i extraordinària pel·lícula, El pont dels espies.

Si algú tenia algun dubte, podem ara afirmar taxativament que l’autor de Tiburón, ET, Encuentros en la tercera fase, La saga de les aventures d’Indiana Jones, Parque Jurásico, La lista de Schindler, juntament amb Clint Eastwood, són actualment els grans mestres del classicisme cinematogràfic. Els que saben plasmar a la pantalla allò que els grans genis de la narrativa cinematogràfica sabien fer tan bé. Estaríem parlant de John Ford, Howard Hawks, William Willer, Frank Capra i tants altres genis de la cinematografia de l’època daurada de Hollywood. Tots ells, mestres que sabien explicar històries amb una cal·ligrafia cinematogràfica exquisida que omplien de cor i ànima.

el puenteLa darrera pel·lícula de Spielberg segueix aquest model. Ens situa al temps de la guerra freda, a partir de l’any 1957, amb un drama d’espies basat en fets reals. És la història d’un home corrent, una advocat que va haver de defensar la proposta d’intercanvi d’un espia rus capturat a Nova York i dos americans capturats a l’altre costat del mur de Berlín.

El guió ve firmat pels germans Coen, que hi aporten el sentit de l’humor característic de la seva obra, però defugint de turbulències morals, sang, venjances i de postures morals pròpies del cinema de l’època, amb tendència a presentar els americans com a angelets i els soviètics com a dimonis. Això sí, enmig de la turbulència d’aquells anys de la guerra freda, amb perill d’una confrontació nuclear latent, apareix un home normal, un patriota que creu en la justícia i en la bondat humana com ho podia fer Ramson Stoddard, de L’home que va matar Liberty Valance; George Bayley, de Que bonic que és viure, o Jefferson Smith, de Mr. Smith va a Washington, personatges adjudicats a James Steward per John Ford, i Frank Capra, respectivament. Aquí Spielberg ha escollit un dels seus actors predilectes, Tom Hanks, digne successor de Steward, que com aquest simbolitza perfectament la bonhomia del personatge. Però aquí Spielberg tampoc desvaloritza el contrari, l’espia rus infiltrat que també magistralment interpreta Mark Rylance, un home que defensa estoicament allò en el que creu.

A part d’una obra magníficament realitzada, aquesta és una obra plena de valors. Potser algú els trobarà excessivament edulcorats, però en el fons són els valors en els quals Spielberg creu i ens mostra reiteradament en les seves obres. Fermesa moral, sentit de la justícia, honor, amistat, com la que s’estableix entre aquest americà bo i l’espia rus sentenciat abans de judici. Valors que trobem també en les obres de Ford i Eastwood, autors de westerns per antonomàsia, gènere cinematogràfic malauradament poc emprat en el cinema actual, que aquests directors, sense renunciar al codi i l’univers propi del gènere, van saber omplir-lo de moral i valors  com l’amistat, la recerca de la justícia, la recerca de la llibertat, la solidaritat, la família, la solitud, les lluites contra la tirania, el racisme… Spielberg s’acosta cada vegada més a aquests clàssics, en el seu amor cap al cinema de sempre. Un cinema que entreté intel·ligentment i apropa el públic al coneixement i la revisió del passat, i que també alerta dels perills del futur.

Que Steven Spielberg continuï molts anys en aquesta línia. No ens podem imaginar el cinema actual sense un nou film amb la seva firma 

Comentaris