Revista Emporion

El periodisme de trinxeres

7

Feia només un parell de dies de dura digestió  postelectoral de les anticipades a Catalunya.  Amb el comandament a la mà, fent zàping, tractava de fugir d’anàlisis i tertúlies en les quals seguien barrejant-se, en molt diferents proporcions, objectivitat i passió de sentiments personals.

Estava a punt de rendir-me i tirar-me als braços de la lectura de La marca del meridiano l’últim premi Planeta, en què Lorenzo Silva ha aconseguit crear un món de benemèrits tricornis entorn a una molt bona trama quan TV3 va començar a emetre el seu programa Sense Ficció. Títol: Modernismo. Una historia de destrucción”. Reporter: Lluís Permanyer, mestre de periodistes i cronista de luxe del que ha passat i passa a la capital catalana; des del primer minut va entrar en les grans veritats de la història del Modernisme, sens dubte el símbol més universal de la personalitat de Barcelona.

Vaig deixar de banda el llibre perquè podia tornar-hi més endavant i sobretot perquè la cosa apuntava bé. Amb elegància però sense embuts ni pudor, tocant la cresta a qui correspongués, el col·laborador de La Vanguardia ens va portar al temps en què l’obra d’Antoni Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner i altres que en varen seguir les petges més audaces que recorda la nostra arquitectura, maltractada pels mateixos de casa, alguns dels intel·lectuals o plomes més simbòliques de la literatura catalana (Josep Pla) i dels que, des del franquisme, volien treure’s de sobre aquelles insígnies pròpies del caràcter de la Ciutat Comtal.

Permanyer va portar-nos de passeig pel que ha sobreviscut i del que els productors del seu programa van fer, amb efectes especials, ficció i fotografies de desenes d’edificis de l’eixample que varen sucumbir a la piqueta, quan els seus propietaris, segurament segona o tercera generació dels que van fer possible la seva construcció, s’hi varen rendir per la força dels diners, i que ningú va voler trencar una llança perquè aquelles joies seguissin en peu.

El periodista ens va posar davant les càmeres, imatges d’una Pedrera que ens estremien, i va fer parlar els que van viure, a primera línia, tot aquell desastre. Premin l’enllaç Modernismo. Una historia de destrucción , inclòs al segon paràgraf, i vegin-lo. Val la pena.

En  apagar el televisor i anar-me’n a dormir, vaig sentir que havia retornat al món real, que tot té una treva i que les coses interessants de la vida normal, com n’era el cas del reportatge de Permanyer, començaven a obrir-se camí, sense trobar un espai, encara que sigui quasi amb calçador, dins la voràgine informativa que genera l’activitat política, en aquest cas, em refereixo, clar està, la que ha precedit i succeït a les eleccions anticipades al Parlament de Catalunya.

No temi el lector, no vaig a entrar en la qüestió, perquè si així ho fes, m’estaria convertint en còmplice d’aquesta gran marabunta en què tantes vegades el cor pot sobre el cap.

newpaper-9788423412945Permanyer em portà minuts després a pensar en un altre gran periodista català, Albert Montagut, que pocs dies abans havia presentat l’última obra seva, Newpaper, on clava la dent al gran canvi que Internet  ha fet i farà al món del periodisme. Tinc el llibre al meu despatx per llegir sobre quelcom en què he tingut l’oportunitat de treballar-hi molt a fons, quan era responsable de la comunicació de la Fundació “la Caixa”. Els mitjans digitals, la digitalització de la informació, van absorbir la il·lusió, el temps i l’esforç a l’equip jove, amb què vaig tenir la gran oportunitat de treballar.

En les seves paraules, Montagut no va poder evitar -perquè no va voler- apuntar amb el dit a un dels grans homes del periodisme dels temps que corren. Va parlar de la crisi del reporterisme, d’aquestes informacions filles de la iniciativa dels diaris, d’anar, mirar i després explicar el que està passant en algun racó de món, proper o llunyà.

Aquest periodisme, que en les redaccions antigues feien els redactors “de carrer”, segueix viu gràcies als freelance, algun altre corresponsal, i pocs més, que fan possible que en temps en què l’important són les audiències, segueixi existint una autèntica relació entre el lector i el que realment està passant.

I m’he preguntat sobre el moment en què va començar a llanguir el reporterisme d’Albert Montagut i he viatjat fins una revista, L’Actualitat Espanyola, fundada pel meu pare el 1952, el mateix any en què jo mateix vaig néixer, i he recordat que compartia espai als quioscos amb setmanaris en què el reportatge era el gènere periodístic que manava. A França existia Paris Match, a Itàlia Oggi, al Regne Unit Time o Newsweek als Estats Units. Totes aquestes revistes existeixen, però a Espanya gairebé totes han acabat desapareixent.

Com poden tornar a renéixer?

Doncs retornant al començament d’aquest article, al reportatge de Lluís Permanyer sobre la guerra bruta contra el Modernisme, i em pregunto si a Internet les empreses de la informació podran i voldran competir contant coses noves, d’artesania periodística, que destaquin per sobre els motlles, que fan que els continguts dels diaris s’assemblin cada vegada més entre si. Si tot segueix igual, els quioscos virtuals no seran rendibles.

 

Comentaris