Revista Emporion

el Papa porteny i el populisme

2

Veneçuela sempre ha tingut espais destacats en el meu blog a Internet. 

Pot ser que tingui quelcom a veure que una part de la meva família paterna va emigrar a aquell país després de la guerra civil -el germà gran del meu pare està enterrat a Caraques- i el nostre cognom sona gairebé més allà que aquí i coincideixen els noms de qui va ser governador de la colònia de Veneçuela en el segle XVIII, Gabriel Zuloaga i Moyúa, amb el de l’editor de Globovisión, que fa pocs dies va tirar la tovallola de la informació davant l’empenta, millor anomenar-la coacció, de la revolució populista creada pel desaparegut Hugo Chávez.

La gran temptació, que vaig publicar el passat mes d’octubre, conté les meves opinions sobre el que ha passat a Veneçuela des que Chávez va entrar en escena, incloses les responsabilitats dels que el van precedir i van deixar que tot es corrompés, fins al punt que el messianisme es pogués palanquejar en un sistema polític al qual encara queda recorregut. No m’estendré més. 

Avui la meva reflexió ve animada per la ràpida successió, immediata en el temps, de la mort del líder veneçolà i l’elecció, com a Papa, de l’argentí Jorge Mario Bergoglio. És el primer pontífex no europeu i fins a la seva elecció estava al capdavant de la diòcesi de Buenos Aires. Jesuïta i per això company d’alguns membres de la Companyia de Jesús que no van dubtar a defensar un paper de l’Església més compromès socialment.

Té el verb fàcil i espontani, que pot significar que diu el que pensa. El papa Francisco viatjarà al juliol al Brasil per presidir la Jornada Mundial de la Joventut i al Vaticà es dóna com a probable que s’apropi també a Buenos Aires.

Segur que en les democràcies populistes d’Amèrica van amb la mosca al nas perquè els seus dirigents saben ben bé la bona collita que sol produir la manipulació dels sentiments, ja siguin ètnics com a Bolívia o revolucionaris de tipus historicista com a Veneçuela. A l’Argentina també saben, potser els que més, com un poble segueix un líder i de quina manera els seus hereus treuen bon profit de la nostàlgia, com si la vida fos un tango.

Haurien preferit un Papa italià, alemany o del Quebec? Doncs segurament que sí, de la mateixa manera que l’elecció de Karol Wojtyla, al qual vaig tenir l’oportunitat de conèixer en 1972 quan era arquebisbe de Cracòvia, va fer tremolar els fonaments de l’Europa de l’Est.

Amb Francisco com a pontífex, les multituds llatinoamericanes posaran més atenció al que digui a Roma, on fill d’emigrants italians arribats a Buenos Aires fa poc més d’un segle, un dels seus, es convertirà en referent ètic dels catòlics d’Amèrica i dels seus governants. És a dir, de gairebé tots, per no dir de tots.

pLa mort de Chávez, que l’aparell bolivarià va embolcar en religió per donar-li una pàtina que convertia el president en una mena de sant o apòstol dels pobres, ho té ara una mica més difícil, ja que fins als habitatges més marginals de Caracas, amb televisió segur, van arribant els gestos d’autenticitat social en què l’Església no s’havia prodigat en els últims temps. Els populistes poden perdre un espai que havien envaït subtilment o de forma descarada i l’Església recuperar-lo.

I potser per això, embalsamar el cos del difunt i exposar-lo al costat del llibertador Bolívar com a llegat per a les següents generacions, sembla que va perdent força, encara que segur que en aquesta evolució cap a la normalitat pot haver-hi influït el sentit comú de no pocs chavistes, un cop l’intel·lecte hagi començat a sobreposar-se a les seves emocions.

No, Chávez no s’assembla en res a Gandhi… que a més fou incinerat.

Comentaris