El nostre mar. La Mediterrània al Festival de Torroella de Montgrí (1)

16
Al·locució feta pel professor Manuel Forcano en l’acte d’inauguració del 38è Festival de Música de Torroella de Montgrí.
Es publicarà a la revista en dues parts. En aquest número transcrivim la primera part

 

Embarqueu-vos sense por. La mar ha causat la meva mort.
Però d’altres, aquell mateix dia, són arribats a port.
Teòrides, Tomba d’un nàufrag, s. III aC.

 

El nostre mar. Aquesta expressió tan comuna pels que vivim a les ribes de la Mar Mediterrània, no és sinó la traducció de l’expressió llatina Mare nostrum, encunyada pels antics romans al segle II aC., després d’arrabassar les illes de Còrsega, Sardenya i Sicília als cartaginesos al llarg de les Guerres Púniques i aplicada, al principi, a les aigües de la Mediterrània occidental. A partir d’aquelles dates, les conquestes imparables dels romans des d’Hispània fins a Egipte van fer que, pels volts dels anys 30 aC., l’expressió de Mare nostrum s’apliqués a la totalitat de la Mediterrània, deixant el terme d’oceanus per al mar ample i paorós que s’estenia més enllà del cap de Gibraltar. El cèlebre historiador romà Sal·lusti (86-35 aC.), també va anomenar-lo Mare internum perquè des de la sortida de les Torres d’Hèrcules a l’oest fins a les costes llevantines de Fenícia i Síria estava rodejat de terres. Els grecs, abans que el romans, van anomenar el mar que travessaven d’illa en illa Mesogeios, ço és “entre terres.” Aquesta traducció, finalment, seria la que, en llatí, acabaria per imposar-se: el mare medi terrae (segons esmenta Isidor de Sevilla al segle VII) és la nostra Mediterrània.

A banda de les cultures nascudes de la romanització, les altres i diverses cultures que s’han desenvolupat tot al llarg dels seus 46.000 Km de costa, han anomenat el Mare nostrum de maneres diferents al llarg dels segles. Els antics egipcis li donaren el nom del “Gran Verd”, potser perquè veien com el Nil hi desembocava canyissos i nenúfars i el tacava de fangs i sediments arrencats i arrossegats des del cor d’Àfrica. Els antics israelites als textos de la Bíblia l’anomenen de molt diverses maneres: el “Mar posterior” o “darrer” (Dt 11,24, Jo 2,20, Zc 14,8), el “Gran mar” (Nm 34,6, Jos 1,4, Ez 47,10), o bé el “Mar dels Filisteus” (Ex 23,31) perquè era aquest poble no semític qui ocupava d’antic una gran part de la costa palestina a la qual ells no tenien l’accés gaire fàcilment. A la Bíblia a voltes també se l’anomena el “Mar de Yafo” (Ez 3,7, 2P 2,15) per l’antic port avui part de l’actual ciutat de Tel-Aviv. Els israelians moderns, però, l’anomenen Yam ha-Tikhon, que vol dir “Mar central” o “del mig”, adaptació literal hebrea del terme alemany Mittelmeer.

Els àrabs anomenen la Mediterrània al-Bahr al-Abiad al-Mutawàssit, ço és “la Mar blanca del mig”, i els turcs Akdeniz, la “Marc blanca”, o també traduïble com “Mar del sud”, car antigament els turcs designaven els punts cardinals amb colors: el blanc era el sud, el verd o el groc eren l’est, el negre era el nord (d’aquí el nom de Mar Negra) i el roig l’oest. Els berbers, al Magrib, l’anomenen Ilel Agrakal, és a dir, “Mar entre terres.”

La Mediterrània és un mar que cobreix una extensió aproximada de 2.500.000 km2, però és expansiu i va més enllà de les costes que l’encotillen per terra: ha estat el bressol d’algunes civilitzacions antigues que han depassat clarament els límits d’allò que podríem anomenar els països mediterranis. Les primeres civilitzacions neixen en aquest mar nostre: l’Egipte dels faraons va estendre’s per tota la vall del Nil fins a les seves misterioses fonts a l’altiplà etiòpic i els llacs profunds de la falla del Rift. Les civilitzacions mesopotàmiques també van ensenyorir-se del llevant mediterrani, i a l’Àsia Menor van sorgir imperis com l’Hitita que s’estengueren Anatòlia endins i al Càucas. A Creta florí la cultura minoica, i a Fenícia, les ciutats-estat de Sidó, Tir i Biblos es feren senyores del mar i controlaren les rutes comercials amb Grècia, Sicília i el nord d’Àfrica on havien de fundar la cèlebre Cartago i les ciutats de Cartago nova, Gadis i Malaka (avui Cartagena, Cadis i Màlaga) a la Península Ibèrica. Explica el mite que la raó d’aquesta expansió dels fenicis vers l’occident no fou sinó per mirar de trobar la nimfa Europa, raptada amb engany pel déu Zeus disfressat de brau blanc quan ella passejava el seu ramat per la platja de Tir. Tan lluny sembla que van a anar a cercar-la que, alguns documents, com el Periple de Hannó el cartaginès (s. VI aC.), ens parlen d’expedicions fenícies per les costes atlàntiques del Golf de Guinea a Àfrica “més enllà de les columnes d’Hèracles“, i les restes de vaixells fenicis davant les costes sud-americanes obliguen a replantejar algun que altre supòsit històric.

També els antics grecs s’expandiren més enllà del seu mar d’illes vers la Mar Negra i la Mediterrània occidental on van fundar ciutats com Massàlia (avui Marsella) i Empúries a la costa catalana. L’imperi greco-macedònic que, amb Alexandre Magne al segle IV aC. havia d’ensenyorir-se de tota la Mediterrània oriental, estendria els seus dominis fins al cor d’Àsia i les ribes de l’Indus, i amb la fundació d’Alexandria, aixeca la ciutat que es convertiria en la segona gran metròpoli de la Mediterrània després de Roma. Els romans, però, seran els qui, d’antic i des del mateix centre de la Mediterrània, afaiçonaran d’una manera perdurable el caràcter i el futur dels pobles al voltant de les ribes del Mare nostrum: ells estandaritzen la trilogia del blat, la vinya i l’olivera, d’una manera de menjar, de viure i de ser, així com de parlar tot imposant el llatí a l’administració, tot consagrant el grec com a llengua de cultura, eina per a la transmissió de coneixements científics, literaris i filosòfics. El seu imperi abandonarà les costes per endinsar-se nord enllà, cap a les illes i planes fredes del nord d’Europa, cap als deserts de Síria o del Sàhara, cap als cims de les muntanyes d’Armènia o dels Balcans, i travessarà les fronteres naturals dels grans rius com el Danubi, el Rin, l’Èufrates.

Al baix imperi, però, tot s’esfondra: nous pobles envaeixen Europa i sobre les runes del món clàssic i d’un cristianisme encara jove basteixen un nou món, una nova Europa, una nova Mediterrània: sueus, vàndals, alans, saxons, francs, gots, ostrogots, alamans i eslaus, tribus arribades dels països de la boira i sorgides dels boscos sense llum atenyen la mar transparent i els pobles emblanquinats, les fruites de colors, el vi, el clima amable, la joie de vivre. I s’hi queden, com no? El món que en sorgeix a partir del segle V és un mosaic cultural i lingüístic multiforme, però que manté en comú la fe cristiana que havia uniformitzat els darrers segles de l’imperi i que només quedarà trencada a partir de l’expansió dels àrabs i l’islam al segle VII pel Pròxim Orient i pel nord d’Àfrica. Amb la irrupció de la fe musulmana a la Mediterrània s’establiran dues ribes clarament diferenciades: la nord-oest cristiana davant la sud-est musulmana. I aquest és el tauler d’escacs que ha perdurat fins avui dia.

La Mar Mediterrània ha estat de sempre un espai de diàleg i de trobada entre pobles diversos, i per tant, de coneixement transmès i compartit: d’una riba a una altra, d’una època a una altra, les diferents tradicions culturals del Mare Nostrum donen testimoni del seu caràcter comunicatiu i transmissor. Durant molts segles aquest mar ha estat una cruïlla, una plataforma immensa d’intercanvis rics i diversos, d’escolta i d’aprenentatge mutu. Els contactes entre els pobles que habitaven les diferents ribes i les illes van fer evolucionar els alfabets, les llengües, les civilitzacions i, per damunt de tot, doncs, les persones. Les aigües mediterrànies han estat camins per a l’oli, el vi, el blat, les espècies, la seda, els papirs, l’ambre, les tècniques de conrear, d’escriure, de teixir, de cuinar, d’esculpir, de cantar, de fer música, d’entendre i estimar la bellesa; han estat vies obertes per als ensenyaments dels savis i els filòsofs, per a les profecies dels oracles, de les sibil·les, dels profetes, per a les paraules de consol de pregàries i de llibres sants, de cultes, de mites, d’històries, de noms de déus, de pecats i de miracles; han estat canals de transmissió d’idees, d’invents, de llibres de càlculs i de fórmules, d’astrolabis i de brúixoles, de noms d’estrelles i de núvols, de la rosa dels vents, de mapes.

Però no sempre aquests intercanvis van ser pacífics: la Mediterrània, com un cos, guarda encara en la pell de la seva memòria les cicatrius de cruentes batalles que van marcar la història dels seus pobles: el 1274 aC., els exèrcits dels dos imperis aleshores més grans de l’orient, el del faraó egipci Ramsès II i el de l’emperador hitita Mutawalis II, es van enfrontar a la batalla de Cadeix per veure qui imposava el seu poder sobre Síria i les rutes que comunicaven la Mediterrània amb la Mesopotàmia. El combat va acabar en taules, però els relleus del temple de Karnak ens mostren l’enorme violència de l’enfrontament. L’any 480 aC., durant la segona Guerra Mèdica, les polis gregues es van enfrontar a l’enorme exèrcit persa de Xerxes en la cèlebre batalla naval de l’illa de Salamina, a l’estret del Pireu, davant d’Atenes, i van vèncer clarament al Rei de Reis persa que va veure des de la costa com tota la seva flota era destruïda. El 332 aC. l’exèrcit greco-macedoni d’Alexandre Magne va sotmetre la ciutat de Tir a un tràgic setge de sis mesos: furiós amb la resistència tossuda dels tirians, Alexandre va unir l’illa de la ciutat a la costa amb una llengua de terra per on va poder acostar a les muralles la maquinària de guerra que havia de fer caure’n les defenses. La ciutat va ser totalment arrasada i tots els seus habitants capturats i venuts com a esclaus. I encara roman lligada al continent i mai més no ha tornat a ser una illa. L’any 146 aC. Roma, a les acaballes de la seva tercera Guerra Púnica contra els cartaginesos, va aconseguir conquerir, destruir i sembrar sal sobre les runes de la capital enemiga, Cartago, i complir amb el desig expressat insistentment per Cató el Vell al senat: Carthago delenda est, “Cartago ha de ser destruïda.”

L’any 31 aC., en plena guerra civil romana, a la batalla d’Actium, a Grècia, Octavi vencia la flota del seu rival Marc Antoni. Cleòpatra, aleshores la seva fervorosa amant, havia d’auxiliar-lo, però un malentès va fer virar les seves naus en retirada vers Egipte. Marc Antoni, humiliat, acabaria amb la seva vida travessant-se amb una espasa, i Cleòpatra, per no desfilar presonera en mans d’Octavi August, es va suïcidar deixant-se picar per escurçons. Així va acabar la república romana i va començar l’imperi. L’any 70 dC. el general Titus, fill de l’emperador Vespassià, va conquerir i destruir Jerusalem i el seu cèlebre temple dedicat a Jahvé, déu d’Israel. Així va quedar esclafada la revolta jueva contra el jou de l’imperi romà, i s’inicià la tristament cèlebre diàspora del poble jueu primer per la Mediterrània i després per tot el món. L’any 312, en la batalla de Pont Milvi sobre el Tíber, l’emperador Constantí va tenir una visió en la qual va veure el crismó al cel amb les paraules “Amb aquest signe venceràs.” Va obligar tots els seus soldats a pintar aquell signe als seus escuts i va creure que la victòria que va obtenir va ser perquè el déu dels cristians l’havia ajudat. A partir d’aquell moment afavorí el cristianisme i permeté que tot l’imperi adoptés lliurament aquesta religió.

El 711, en la batalla de Guadalete, el cabdill àrab Tariq ibn Zyad travessa l’estret de Gibraltar i derrota l’últim rei visigòtic d’Hispània. El vençó va ser tan complet que va suposar la implantació dels àrabs a la Península Ibèrica i la creació de l’Àndalus. El 1099, les tropes dels cavallers croats a Orient comandades per Godofred de Bouillon conquereixen a sang i foc la ciutat de Jerusalem i la matadissa general de la seva població àrab i jueva inaugura la creació del reialme croat de Jerusalem que havia de perdurar dificultosament dos segles. El 1282, la flota de l’almirall català Roger de Llúria, en la batalla del Golf de Nàpols, conquerí Malta i Sicília als francesos i coronà l’expansionisme català pel sud d’Itàlia i la Mediterrània. Les cròniques apunten “que a partir d’ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d’Aragó.”

L’any 1453 les tropes otomanes encapçalades pel soldà Mehmet II tomben les defenses de la mítica Constantinoble: la caiguda d’aquest darrer bastió del més que mil·lenari imperi bizantí va commocionar profundament l’Europa cristiana del segle XV, però va donar lloc a la naixença d’una nova i rutilant urbs: Istanbul. L’enfrontament entre cristians i turcs otomans arribaria al seu punt àlgid en la batalla de Lepant de 1571 on la “Lliga santa” de nacions cristianes van aturar l’expansionisme turc per la Mediterrània. Napoleó, al 1798, derrota a la batalla de les Piràmides les tropes mameluques i s’empara del Caire i d’Egipte. Allà pronunciarà la seva cèlebre frase: “Quaranta segles us contemplen des del cim d’aquestes piràmides.

El 1942, en la batalla d’El Alamein, les tropes nazis del mariscal Erwin Rommel van ser derrotades per l’exèrcit anglès que defensava Egipte. Avui aquella part del desert és un enorme cementiri. El 1967, el jove Estat d’Israel va entrar en conflicte amb els seus veïns àrabs d’Egipte, Síria, Jordània i Iraq: dels combats lliurats en aquesta guerra anomenada “dels sis dies”, Israel va fer recular les tropes àrabs que l’havien envaït i s’annexionà els territoris palestins que avui encara esperen entre no poques dificultats i sofriments ser proclamats independents. Entre els anys 1991 i el 2001, les antigues repúbliques que conformaven Iugoslàvia, s’enfrontaren en una cruenta guerra ètnica entre serbis, croates, bosnians, macedonis i albanesos que van avergonyir tota Europa i van tenyir de sang les costes de Dalmàcia i l’Adriàtic.

(Continuarà al pròxim número)