Revista Emporion

El model agrari actual i el parc natural

1

Al darrer número de l’Emporion vaig exposar que la solució al problema de subsistència de la pagesia a Catalunya no pot passar per l’augment dels preus de la producció, perquè en un món globalitzat suposaria impedir l’accés als aliments a bona part de la gent més pobra del món. Es van avançar algunes propostes per solucionar el nostre problema sense afectar negativament altres regions.

La primera proposta recollia el que la Unió Europea ja ha estat impulsant en els darrers anys. Cal donar suport als pagesos, però no pas com abans a través d’inflar o subvencionar el preu dels productes, cosa que a part d’estimular la producció d’aliments a vegades prescindibles acabava creant una greu injustícia respecte als mercats que no es podien permetre el recolzament. Les denúncies per part de l’Organització Mundial del Comerç i el Fons Monetari Internacional, segons les quals aquestes pràctiques alteraven el mercat lliure, van obligar Europa, també els Estats Units i Austràlia, a eliminar els ajuts als productes. Es va considerar necessari reorientar el suport cap a aquelles explotacions que fessin alguna cosa més que produir; és a dir, recolzar només aquells pagesos que duguessin a terme una activitat respectuosa amb el medi ambient que, en darrera instància, era positiva per al conjunt de la societat. Malgrat que aquesta solució no satisfeia plenament les forces més liberalitzadores (que volen un mercat agrari on el pagès no rebi cap tipus de suport, sigui d’on sigui) el sistema ha anat prosperant a Europa. En l’actualitat s’estima que un 30% de la renda agrària prové del suport que reben els agricultors per aquestes vies, mentre que el 70% restant és el que ingressen dels mercats per la venda de la seva producció. Les variacions entre sectors són marcades, però aquestes xifres donen una bona idea de fins a quin punt l’activitat agrària als països desenvolupats és suportada pel conjunt de la societat i no només pels que hi treballen directament.

parcnatprotestaL’exemple més proper d’aquesta situació el tenim a Pals, on, a canvi de complir bones pràctiques ambientals, els productors d’arròs perceben anualment ajuts agroambientals pels beneficis que mantenir els camps inundats suposen per a les aus i els amfibis. Sense aquest ajut, l’arròs de Pals hauria de competir en preu directament amb el produït a Tailàndia, per exemple, on els costos de producció són molt menors i, per tant, es ven la tona a un preu inferior. Veient aquesta situació, sobta enormement que alguns pagesos i polítics considerin que la protecció del medi ambient perjudica la seva activitat. Alguns diuen que en els darrers anys la protecció dels ocells ha passat per davant de la protecció dels pagesos. Vist el marc que ha construït Europa, la realitat és que la protecció dels pagesos passa precisament per protegir el medi ambient. Renunciar a aquest principi obligaria a retirar els ajuts que percep el sector primari, i llavors cercar o bé alguna altra raó per la qual seguir subvencionant la pagesia o bé abandonar-la a la seva sort en la lluita en un mercat autènticament lliure. Simplificant, el pagès ha de continuar fent de pagès, i tant que sí, però no es pot pretendre que el ciutadà pagui els seus aliments a un preu més alt que el que ofereixen els pagesos d’altres països si no aporta algun valor afegit al seu producte. En el nostre cas, aquest valor afegit pot ser la qualitat dels aliments produïts vora de casa, la cura pel medi ambient, la biodiversitat i el paisatge que compartim.

Europa ha entès aquest model, l’ha adoptat sense reticències i el defensa en un moment en  què algunes forces l’ataquen emparant-se en la crisi econòmica. A Catalunya tenim una visió particular. Per exemple, insistim a impulsar projectes com el canal Segarra-Garrigues, que pretenia convertir 70.000 hectàrees de secà en regadiu a les terres de Lleida amb uns costos enormes. La inversió ja s’ha fet, però per causa d’una mala planificació dels responsables polítics dels darrers 15 anys, la Unió Europea ha obligat la Generalitat a reduir l’àrea irrigada a poc més de la meitat per ajustar-la a la legalitat. El projecte és exemple d’una mentalitat que considera l’agricultura una activitat industrial més, per la qual les zones de secà i estepes convertides no tenien cap valor productiu, i molt menys ambiental. Quelcom similar ha passat amb l’endegament dels recs del Baix Ter, tema del qual escriuré en propers números de l’Emporion. Aquests projectes il·lustren una línia d’actuació contrària a la de la resta de països desenvolupats europeus, on es valora molt més el valor social que té el medi ambient per al benestar de la seva ciutadania. Amb aquests antecedents era inevitable que, primer en l’àmbit espanyol i ara en l’àmbit català, les competències de medi ambient s’hagin sotmès a les preferències marcades per agricultura o obres públiques.

A escala més propera, sembla ser que hi ha una voluntat ferma per part del nou govern autonòmic d’excloure les zones agrícoles del nostre Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. No em sembla pas malament; si els pagesos del territori s’hi senten incòmodes i consideren que la normativa del parc els impedeix de desenvolupar la seva activitat, cal recolzar la seva ambició d’abandonar el parc. Cap parc natural hauria de ser una càrrega addicional, real o percebuda, per a la pagesia. Ara bé, cal ser conseqüent. Si la pagesia no vol suportar les restriccions que suposa el parc natural, tampoc pot pretendre seguir-se beneficiant dels privilegis que comporta, com per exemple cobrar uns ajuts agroambientals que en principi són exclusius de zones catalogades al Conveni de Ramsar, de protecció de zones humides, sense formar-ne part. Si la ciutadania no pot tenir res a dir en l’activitat agrària, llavors aquesta no pot seguir percebent irregularment ajuts agroambientals que paguem entre tots, per al benefici de tots.

En definitiva tot es redueix a una qüestió de model. Si els nostres pagesos pensen que competint en el mercat global liberalitzat, sense ajuts ni subvencions, se’n poden sortir, doncs endavant, molta sort! Si, per contra, volen aprofitar l’ajuda que els brinda la Unió Europea, fantàstic, penso que els ajudarà i a tots ens donarà garanties en relació a la qualitat ambiental i dels aliments. L’única combinació que resulta inacceptable és la de sortir del parc natural, embutxacar-se els diners destinats a la millora ambiental i no estar subjectes a cap obligació ni control.

Comentaris