Revista Emporion

El mite de l’unicorn, els bestiaris i la poesia

12

L’unicorn, també anomenat alicorn, és un ésser mitològic amb el cos de  cavall blanc i una llarga banya recta al mig del front. Era impossible de caçar o domesticar, l’única persona que el podia sotmetre era una dona verge, que fascinava l’animal i el deixava immòbil.

L’unicorn és una pura invenció, un animal fantàstic, sense cap observació real.

El mite de l’unicorn fou ben viu durant tot el Renaixement. Leonardo da Vinci, en el seu bestiari, el donava com a real, i Jorge Luis Borges, en el Llibre del éssers imaginaris, deia que l’unicorn es manté en la seva eterna joventut durant prop de mil cinc-cents anys.

Ens explica Martí Domínguez, doctor en biologia i professor de periodisme de la Universitat de València, que en el Bestiari d’amor, de Richard de Fournival (1252), es comenta que l’unicorn tan sols es deté davant d’una noia verge, i aquesta, doncs, és l’ única capaç de caçar-lo. Per això mateix és el símbol de la puresa de la Verge Maria, i també per aquest motiu apareix en tantes i tantes imatges religioses gòtiques i renaixentistes.

Remarca Martí Domínguez que el bestiari toscà també diu: “L’unicorn és una de les bèsties més cruels que existeixen, i sols té una banya, en el seu front… Però el que més el caracteritza és que, quan ell veu una dona, poncella o verge, tanta és la flaire que sent de la seva virginitat, que de seguida s’adorm als seus peus; i d’aquesta manera el caçador el mata, perquè sap que aquest és el seu comportament. Si la donzella no és verge, l’unicorn no es reclina en la seva falda; ans al contrari, mata la jove corrupta i impura.”  I així els poetes varen descobrir en l’unicorn el símbol  de la desesperació amatòria, de la flaire sensual que fa perdre el seny als enamorats.

“L’unicorn, per tant, no és matèria biològica, sinó matèria poètica, i com a tal, motivació libidinal”, conclou Martí Domínguez.

Es creia que la seva banya podia curar qualsevol verí i durant segles es van vendre bosses de suposada pols de banya d’unicorn. És fàcil que l’origen del mite provingui de descripcions mal interpretades d’animals exòtics amb banyes, com ara búfals o rinoceronts.

El que sí que és cert és que l’unicorn estava inclòs en els “bestiaris” de l’edat mitjana, que eren obres literàries que recollien animals i monstres amb qualitats humanes –virtuts i defectes– amb una funció didàctica. Aquests bestiaris eren veritables obres morals, de contingut i interpretació cristiana, tot un laboratori de metàfores. Per exemple, el paó hi estava considerat com un dels símbols del cristianisme. El paó renova les seves plomes en primavera, i per tant des d’una simbologia cristiana s’interpretava com a símbol de la resurrecció de Crist. L’estruç representava l’home caritatiu, i per exemple el castor era el símbol del sacrifici.

A J. W. Goethe (1749-1832), els bestiaris no l’entusiasmaven gaire i va preferir utilitzar com a alternativa didàctica la poesia per donar major difusió a les seves idees científiques. El genial literat i pensador alemany deia: “Ningú no vol comprendre la unió íntima de la poesia i de la ciència; s’obliden que la poesia és la font de la ciència i no s’imaginen que amb el temps poden formar una aliança estreta i fecunda en les més altes regions de l’esperit humà.”

Referències bibliogràfiques.

Domínguez,  M., “Bestiari de poetes”. A: El somni de Lucreci. Una història de la llibertat del pensament, Proa, 2013, p. 45-58.
Unicorn: http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0149244.xml

Comentaris