Revista Emporion

El meu Joan Fuster i Gimpera

2

foto: Pere Duran / diari: El País

Joan Fuster, Josep Tomàs i Jaume Surroca, el meu pare, eren amics inseparables quan anaven a escola amb el Sr. Blasi. Compartien el gust per dibuixar al natural i també estaven dotats d’una imaginació singular. Entre altres idees se’ls acudí escriure a Henry Ford per proposar-li inversions d’ajuda per excavar Empúries. La carta fou contestada i el magnat dels automòbils s’excusava de no tenir temps per dedicar-se a la petició. He rebut una influència capital de tots tres torroellencs i és ben clar que segueixo rebent-ne un doll abundós i generós de mestratge, energia i ànims.

Joan Fuster ens ha deixat a l’edat de 94 anys just quan es complia el centenari de l’arribada a Torroella del Sr. Pere Blasi, el seu mestre estimat. La seva biografia i les seves aportacions artístiques són prou divulgades i no cal insistir-hi. Aquí vull retre el meu petit homenatge a una persona amb qui vaig entrar en contacte ara fa uns seixanta anys. Amb el meu amic Josep Deusedes, excel·lent aquarel·lista i un dels seguidors de la tècnica de Joan Fuster, solíem anar a dibuixar i pintar al Montgrí, a vegades en condicions meteorològiques extremes. Ni la tramuntana ni les baixes temperatures ens frenaven la dèria d’aprendre. Algunes vegades, per recomanació del meu pare, quan havíem acabat un paisatge, anàvem a casa d’en Fuster per rebre recomanacions. Malgrat ser uns infants ens rebia amb atenció exquisida i ens encoratjava, mentre ens donava consells i, a manera de lliçó pràctica, pintava davant nostre una aquarel·la que invariablement ens regalava. En veure que del no-res i amb poques pinzellades sortien barques, les Medes i aquells cels tan extraordinaris, estàvem convençuts que era més obra de màgia que d’un pintor que dominava la tècnica de l’aquarel·la com pocs.

Les aquarel·les d’en Joan estan penjades a bona part dels habitatges de Torroella i som molts els qui hem seguit la seva activitat sempre brillant. Ens deixa una obra monumental i, que quedi clar, la seva millor obra d’art és la seva pròpia persona. És un exemple vivent del que hem comentat alguna vegada: és important allò que fem, però el més interessant és allò que som. He tractat amb assiduïtat Joan Fuster en la seva vellesa i m’ha alliçonat en totes les trobades. Admiro la manera que tenia de ser al món: veia sempre el costat positiu de les persones i dels esdeveniments. Confiava en el futur incert perquè era un home que estimava la vida. Sovint parlava amb entusiasme dels avenços que han permès posar a l’abast d’una majoria allò que abans solament en gaudia una minoria. Li interessava tot perquè la seva curiositat era il·limitada. Estava tan ocupat amb les seves coses, es trobava tan xop d’humanitat, que mai no li va quedar temps per entorpir la creativitat dels altres, ni va sentir enveges, ni proferia crítiques tèrboles.

El nostre pintor era i és estimat i quan es crearen les Medalles del Montgrí, l’any 1985, va ser la primera persona a rebre-la. Fa un parell d’anys li vam retre un sentit homenatge a Can Quintana. El títol genèric de la vetllada portava el nom “L’art que ens salva” i Joan Fuster ens va interpretar sonatines, fruit de la seva creativitat, amb el seu violí; es recitaren poemes del seu llibre Collages i admiràrem dibuixos de les sèries del seu estrambotisme. Era un home feliç perquè a Can Quintana li havien organitzat l’exposició “La musculatura de l’Empordanet”. Mai no va deixar d’estar animat i animava qui tenia al costat. El mes d’octubre passat enterràvem la seva Lola i va fer el cor fort per seguir il·lusionat i fer projectes, però era massa sensible per superar la pèrdua de l’estimada. Just tres mesos després, en Joan va emmalaltir per primera vegada a la seva vida. Va haver de deixar de conduir per anar a l’Estartit i a Gualta com havia fet diàriament. El seu exemple va seguir fins a l’últim moment: fos a l’hospital o a casa seva, tenia un paper i un llapis a punt per plasmar el seu ric interior. El millor elogi que puc escriure és que Torroella és avui millor que no seria sense la seva empremta. Els torroellencs seguirem el seu exemple.

Joan Fuster i Joan Surroca

Comentaris