El mestratge del Sr. Pujol

595

El passat dia 17 de febrer d’enguany moria a Torroella de Montgrí, als 98 anys, el Sr. Josep Pujol Hospital, fundador de l’Acadèmia Santa Catalina i conegut familiarment pels seus exalumnes com “el Sr. Pujol”.

Com podreu comprovar en aquestes quatre línies, no tracto d’explicar ni tan sols de manera resumida el llarg currículum docent del Sr. Pujol, ni tampoc de fer cap apunt  biogràfic, em limitaré a fer un intent d’explicar en poques paraules la personalitat humana i docent del      Sr. Pujol, des d’un punt de vista totalment subjectiu, basat en les vivències d’un adolescent de setze anys, però que avui gaudeixen de la perspectiva equilibrada que donen els anys.

Vaig passar a formar part de la gran família de l’Acadèmia, i conèixer com a docent el Sr. Pujol, a l’inici del curs acadèmic 61-62, quan un grup de nois procedents del Col·legi San Miguel dels germans gabrielistes ens hi vam matricular per cursar el quart curs de batxillerat. El curs anterior, els germans gabrielistes donaren per acabat l’ensenyament del batxillerat al centre, que en aquells moments constava d’un únic grup de tercer curs.

1968_05_01 els de sisè a classe

Recordo que la primera diferència que vaig notar entre els dos centres fou important. A l’Acadèmia la voluntat d’estudi es basava fonamentalment en la responsabilitat de l’alumne i no en el càstig. Allà la llibertat significava responsabilitat.

He de reconèixer que la primera impressió que em causà el Sr. Pujol va ser força negativa, l’imaginava com un home duríssim, cridaner, absolutista i a qui costava poc enfadar-se. Passats un dies, aquell concepte tan negatiu s’allunyà per donar pas a la imatge real del Sr. Pujol, una persona de rostre seriós, dels que imposava respecte, que t’escoltava i que aixecava la veu en comptades i merescudes ocasions; tot i que no hauria pogut personificar la imatge de la simpatia, sempre vaig considerar que era una persona amb grans dots de comunicació per a la docència, explicava les coses -mai millor dit- de manera magistral, amb les paraules justes i amb un llenguatge entenedor que no es perdia en gaires divagacions, era directe i anava sempre de dret al gra, cosa que s’agraïa perquè l’alumne entrava en matèria de manera ràpida i eficaç, comprensible i poc enrevessada.

He de dir també que era un home just en el sentit més ampli de la paraula, no regalava ni treia res a ningú i valorava molt més el coneixement que la pura disciplina. Li agradava raonar i volia que aprenguessis les lliçons didàctiques o de la pròpia la vida, tant per a la paraula  com per a la reflexió. Us explicaré una anècdota personal que recordaré tots els dies de la meva vida amb la mateixa frescor com si hagués passat avui mateix; servirà com a exemple per il·lustrar les paraules que acabo de dir.

Feia escassament dos mesos que havia començat el meu primer curs a l’Acadèmia, era una tarda d’un dia de tardor qualsevol. A la paret del costat de la taula que compartia amb un company, hi havia un vell endoll elèctric que hauria jurat que mai s’havia utilitzat i que ni tan sols hi arribava corrent. Com una més de les ximpleries de joventut, vaig dir al meu company que es fixés com el meu cos resistia el pas del corrent elèctric, mentre amb una bona dosi de teatralitat agafava unes tisores, les obria lentament i després de donar unes quantes voltes les vaig introduir als dos borns de l’endoll convençut que res passaria, i riuríem una estona.

Com deveu imaginar, el pet i la fogonada van ser monumentals, seguits d’una immediata apagada de llum. Encara no m’explico com no em vaig electrocutar i el meu cos miraculosament no va rebre cap descàrrega elèctrica.

Bep i avi

Però el pitjor faltava per arribar…  Instants després tenia davant meu la figura del Sr. Pujol, que en aquell moment em semblava un ogre que venia a devorar una pobra criatura. Res d’això va passar…, primerament, i després de veure com havien quedat de recargolades les tisores, em mirà la mà i quan comprovà que no m’havia passat res, escoltà amb atenció la meva explicació.

Quan vaig acabar, esperava que s’obrís el paviment sota els meus peus i em fes desaparèixer abans d’escoltar el furibund ruixat que  molt merescudament m’havia guanyat. Però res tornà a passar…, em digué que havia deixat sense llum l’Acadèmia, casa seva i la botiga,  m’assenyalà l’escala i em digué que anés corrent al taller de l’Alabau -en aquell temps, situat al costat de l’Acadèmia- i que enviessin algú a reparar l’avaria. Sortosament, canviant els ploms se solucionà el problema.

He explicat aquesta entremaliadura perquè demostra clarament el tarannà d’aquell home. No hi va haver crits…, no hi va haver càstig…, però jo en vaig treure una lliçó que mai no oblidaré: es resolen millor els conflictes i els problemes amb diàleg i compressió, que exercint qualsevol classe d’intimidació o violència.

Així era el Sr. Pujol, un excel·lent pedagog i una millor persona.

Estic convençut que per a tots els que formem la gran família de l’Acadèmia, el seu record i el de la seva esposa, la Sra. Marina, perdurarà entre nosaltres tant temps com les nostres vides.

Descansa en pau, Sr. Pujol.