El llapis d’en Fita

248

Domènec Fita, un dels més grans artistes gironins, escultor però també dibuixant, pintor, ceramista, acaba de complir 90 anys.

La ciutat de Girona, orgullosa, ha fet un desplegament simultani de sis exposicions, totes de molta qualitat, que mostren les diverses branques de la seva obra, tan polifacètica, rica i abundosa. Tot sota l’exquisit comissariat de l’arquitecte Kim Bover, patró de la Fundació Fita. Senzillament, un repàs sobre una vida entera dedicada a l’art. Fantàstic, impressionant.

I aquí voldria jo adherir-me, amb quatre paraules, a la celebració. Ja ens coneixíem, havíem treballat junts, però em vaig enamorar definitivament de Fita el dia que em va fer l’honor d’acceptar la meva invitació a casa i, amb l’ascensor espatllat, va pujar vuit pisos, limitat físicament com es trobava, sense un gest de contrarietat o de dolor. Va ser fent-li costat en aquell dur trajecte escala amunt, quan se’m va aparèixer l’heroi indestructible no ja físicament sinó anímicament. Jo amb ganes de fondre’m i ell somrient.

Imprevisible en els seus canvis de rumb o els llampecs de la seva fabulosa creativitat, Domènec Fita un dia dona vida al Crist jacent de la catedral de Girona, per mi la seva obra més genial i colpidora, i l’endemà l’atrapes, com em va passar a mi, convertint un paraigua desballestat en un majestuós ratpenat.

Però de Fita, el que sempre m’ha deixat bocabadat, potser per allò de la deformació professional, és el seu llapis. Fita ha dominat les textures, les geometries, el color, tots els ressorts de l’expressió artística, però en la base de tot plegat hi ha el llapis, el dibuix.

Es parla del braç d’or dels jugadors de daus. Fita té el canell d’or que dirigint el llapis i la mà és capaç de conduir l’impuls del seu cor o el corrent elèctric del cervell, des de la línia figurativa més acadèmica fins a l’abstracció total, i això sense perdre en l’exercici ni un punt de la humanitat dels seus dibuixos. Amb aparent senzillesa, a través de mil variats gestos formals, sap arribar al fons de l’anatomia de la figura humana i al mateix fons de les emocions de qui la contempla, mentre recorre aquest camí, en alguns moments ràpid, decidit, a voltes més suau, acaronant la superfície del paper sense perdre el compromís d’artista amb la vida, amb el pols de la vida i jo diria que també el compromís amb la seva pròpia inseguretat, motor de tota creació.

Jo no he tingut mai la sort de veure’l esculpir, ni de veure’l pintar. Però he tingut l’immens privilegi, en un cert temps, de veure’l dibuixar. De poder observar mentre el seu canell feia lliscar el llapis, com en un gest quotidià, fermament agafat, sobre el blanc paper. Els músculs de la seva cara, treballada pel sofriment, i els seus ulls que, travessant els espais naturals, transcorren per la quarta dimensió, el temps, deixant la petja del moviment del cos humà, i especialment el del rostre, una autèntica constant, que no ha deixat d’estudiar i interpretar per sobre de tot, al llarg de la vida, a través del dibuix. Com les pel·lícules intimistes que t’expliquen la història d’uns éssers humans en primers plans fent-la més propera, Fita ha deixat una estela de primers plans de rostres especialment del seu, el més proper, que en autoretrats gairebé seqüencials expliquen la vida, la seva vida, amb els seus alts i baixos, ara amb un traç amable, ara amb un procés, segur que angoixant, d’abstracció cruel, buscant la seva veritat.

Si seguim la seva trajectòria, semblaria que a vegades un dibuix seriós li doni peu a un ninot aparentment intranscendent mentre que sovint un ninot aparentment intranscendent el porta immediatament a una imatge de gran profunditat. I tant en el ninot com en la imatge profunda hi ha present una emoció de comunicació immediata. La raó, la crítica, ja es mourà després si cal, però sense impacte emocional no hi hauria comunicació artística.

Dibuixos molt més vius que una fotografia, que només sap captar l’instant. Desconstruint cossos i rostres amb el llapis, Fita fa aparèixer a sota trossos de l’ànima. Quan et retrata, els seus ulls penetren per sota la teva pell gairebé llegint el pensament recòndit que et passa pel cap i deixant-te nu, indefens, fins a clavar sobre el paper la teva cara. Després, amb el retrat que t’ha fet a les mans, has d’admetre que, en l’estona que ha durat aquesta psicoanàlisi escodrinyant, ha captat amb el seu llapis, més de tu que potser tu mateix quan, seguint el costum ancestral dels humans, et llegeixes davant el mirall. Fita, a través dels seus retrats, explica tant de la naturalesa humana!

Fita, generós del seu temps i del seu pensament, és també respectuós amb el pensament dels altres. Les converses amb ell són autèntics diàlegs, quan el que tu voldries, gelós d’exprimir la seva saviesa, és convertir-los en monòlegs seus. Del costat d’ell i de l’Àngela, el seu àngel de la guarda, embolcallats en l’art, tot senzillesa, calma i silenci, amb veu baixa i pausada, com en una església, no te’n mouries mai.

Fita, un home com pocs, compromès, en la seva bogeria serena, que no quietud, amb l’art i amb la vida. Per molts anys.