Revista Emporion

El general Prim (1814-1870)

8

 i el seu projecte per a la regeneració d’Espanya

“O caixa o faixa.” “I jo ho pregunto al govern: els catalans, són o no són espanyols? Són els nostres colons o són els nostres esclaus?” (Discurs del 27 de novembre de 1851)

El general Joan Prim i Prats, nascut a Reus el 1814, va arribar a ser president del Consell de Ministres, ministre de la guerra, capità general dels exèrcits, marquès de Los Castillejos, Gran d’Espanya, comte de Reus i vescomte del Bruc. Per primer cop, un català va aconseguir encapçalar el poder executiu a Espanya.

Heroi de la guerra del Marroc, que havia durat del novembre de 1859 al març de 1860, les seves victòries militars a Los Castillejos, Tetuan i Wad-Ras l’havien convertit en l’home més popular de Catalunya i d’Espanya en el seu temps. El general Prim, héroe de África, un petit llibre del qual s’havien venut més de 30.000 exemplars arreu d’Espanya, havia contribuït a erigir la seva imatge pública d’heroi i mite guerrer només comparable, en l’imaginari castellà, al Cid.

Prim era un militar liberal i progressista que sabia auscultar els signes dels temps. Havia viscut la inestabilitat política de l’època, amb uns dirigents més ocupats a conspirar que a governar. En els darrers cinquanta anys, el país havia tingut setanta-cinc governs, una mitjana d’un cada vuit mesos, i cadascun havia tingut com a tasca foragitar els endollats del govern anterior per col·locar els propis. Prim ho volia canviar i va encapçalar la revolució de 1868, coneguda com La Gloriosa, juntament amb el general Serrano i l’almirall Topete, que foragitaria Isabel II i els Borbons del país. El general Prim va ser nomenat president del govern, on va demostrar ser un home d’estat. Mig any més tard,  les corts constituents aprovaven la Constitució de 1869, que definia Espanya com una monarquia constitucional, per a la qual encara no hi havia rei. Una de les seves aportacions bàsiques a la Constitució de 1869 va ser l’establiment del sufragi universal. Fins aleshores, i en el règim corrupte i desacreditat d’Isabel II, només votaven els rics (poc més de l’1 per cent de la població) i hi havia censura de premsa. En la pèssima gestió dels governs d’Isabel II, en només 10 anys, entre el 1856 i el 1866, es van construir a Espanya més quilòmetres de línia fèrria que enlloc d’Europa (4.300 quilòmetres de via de tren, multiplicant per deu els només 440 que hi havia fins aleshores), amb unes obres costosíssimes i amb línies espantosament deficitàries, com per exemple Sevilla-Jerez-Cadis i Mèrida-Sevilla, amb la ruïna de les companyies. Entre el 1867 i el 1868, hi va haver també una greu crisi d’aliments. Es va passar gana, sobretot al sud. I de la conjunció de la corrupció, i de la crisi financera i d’aliments va arribar la revolta liderada per Prim.

El nou rei que va proposar Prim era Amadeu I de Savoia, que provenia d’una dinastia no borbònica, i era jove, de tarannà modern i liberal, i estava proveït de tota mena de virtuts cíviques i privades. El paper del nou rei seria, d’entrada, escombrar totes les elits parasitàries i corruptes que giraven entorn d’Isabel II i els Borbons. I iniciar el camí cap a un futur més pròsper, per aconseguir un estat més plural on Catalunya gaudís de molt més poder i capacitat de comandament, per tal d’utilitzar l’Estat amb més eficiència i modernitzar-lo. Un model del tot oposat a la unificació de Felip V de 1714 efectuada des de dalt, a sang i foc. El projecte de Prim per a Catalunya i per a Espanya es volia eficaç, però no volia soroll, ja que no es podia afavorir Catalunya a cara descoberta, malgrat que tothom en sortiria beneficiat: Catalunya amb més diners i més indústries, i Espanya, arrossegada per la locomotora catalana. Prim va governar només 2 anys, però les seves obres foren meritòries, ja que va establir la pesseta com a unitat monetària a Espanya, va instaurar la llibertat de premsa, el sufragi universal i la separació Estat-Església. L’arribada d’Amadeu I era el triomf d’un projecte polític seu de regeneració política i canvi, perquè Prim tenia un somni: una Espanya liberal, moderna i democràtica, allunyada del jou dels Borbons.

Prim deia que això ho va aconseguir gràcies al seu passat curricular. El juny de 1843, el jove Prim havia estat el veritable heroi de la Junta de Barcelona, el líder del pronunciament liberal que va foragitar del poder els reaccionaris. Però al setembre de 1843, el govern de moderats de Madrid l’havia anomenat governador militar, amb l’encàrrec de reprimir la Junta de Barcelona i els rebels catalans, que ell per disciplina va assumir. Aquell fet no va ser mai perdonat per gaires catalans. Narcís Oller va escriure que els fets de 1843 eren la taca negra de la vida de Prim. Va ocasionar rancúnia a polítics, escriptors i a tota la societat catalana. Però ell recordava posteriorment que gràcies a aquella victòria va ascendir a general, i va tenir prou poder per foragitar Isabel II i el seu règim corrupte, i per assolir la Constitució més liberal i més progressista d’Europa en el seu temps.

Prim era arrogant, presumit i curós amb la seva imatge pública. Era molt meticulós en la preparació dels seus discursos. A Madrid l’acusaven de massa català, i a Barcelona de massa castellà. Sentenciava amb pragmatisme que l’obligació d’un polític és flairar cap on bufen els vents de l’opinió i adaptar-s’hi.

La seva presidència va coincidir de ple amb la guerra de la independència de Cuba, en la qual la immensa majoria dels ciutadans espanyols només volien la victòria militar mentre Prim estava impulsant una negociació amb els rebels, amb intermediaris dels Estats Units per tal de reconèixer la independència de l’illa. De fet, les dues primeres autoritats de l’Estat mantenien postures radicalment oposades pel que fa a Cuba: Prim volia negociar la independència i suprimir l’esclavisme a l’illa, a la manera del president Lincoln als Estats Units; Serrano, en canvi, que havia estat capità general de l’illa i mantenia fermes amistats amb la riquíssima oligarquia espanyola esclavista representada per Manuel Montagut i el marquès De Comillas, i els tres-cents latifundistes i terratinents de l’illa, només volia reprimir la insurrecció a sang i foc. “La pàtria no es pot dividir”, deia, i Cuba formava part de la pàtria espanyola. Prim negociava, en canvi, que en cas de separació, Cuba pagaria la corresponent indemnització a Espanya, la important i significativa quantitat de 125 milions que anirien de ple a les exhaustes arques financeres espanyoles.

El projecte regeneracionista per a Espanya de Prim es va veure truncat el dia 27 de desembre de 1870, al carrer del Turco de Madrid, amb l’atemptat que acabaria amb la seva vida. El regnat d’Amadeu de Savoia va ser breu i convuls i va abdicar als dos anys de la seva arribada. Va començar aleshores el període més caòtic de la història d’Espanya, la Primera República (amb quatre presidents en menys d’un any), que es va extingir amb el cop d’estat del general Pavía i la restauració de la dinastia dels Borbons el 1874. Acabaria així el període històric conegut com a sexenni democràtic (1868-74).

El polític i periodista Manuel Milián Mestre reflexiona que si no haguessin assassinat el general Prim, Espanya ara no seria la mateixa. El projecte regeneracionista de Prim va ser el més important i intel·ligent de tot el segle XIX espanyol. Prim va tenir una personalitat polièdrica, que a casa nostra potser no ha estat prou valorada. Xavier Díez  diu que a Catalunya, a causa de segles de subjugació nacional, patim un patològic dèficit d’autoestima que ens impedeix mantenir una relació normal amb els personatges que marquen etapes històriques. Establim imatges estàtiques en funció del present, d’individus que marquen una època. Tot retrat històric individual és també col·lectiu. La figura polièdrica de Prim entraria de ple en aquests paràmetres. L’any passat, va ser el 145è aniversari de la seva mort, i això podria ser un bon motiu per recordar-lo i estudiar-lo.

Referències bibliogràfiques

1.     PUIGPELAT, F. Els últims dies del general Prim, Proa, Barcelona, 2014.
2.     MARTÍ, P. “Quan a Espanya manaven catalans”,  <http://www.naciodigital.cat/noticia/99615/quan/espanya/manaven/catalans>
3.     DÍEZ, X. “La vida política del president en funcions de la Generalitat”. A: Punt Avui, 9 de gener de 2015.
4.     FONTANA, J. La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Eumo Editorial, Vic, 2014.

Comentaris