Revista Emporion

El difícil camí per trobar solucions

66

Escric aquest article, el dia 17 d’octubre, un  dia en el qual molts ens hem despertat indignats, cabrejats, incrèduls d’allò que la nit abans havia passat, el decret que havia portat Jordi Sànchez (president de l’ANC) i Jordi Cuixart (president d’Òmnium Cultural) a ingressar a la presó. Un decret dictat per l’Audiència Nacional que els acusava de presumpte delicte de sedició al considerar-los responsables d’organitzar actes de protesta els dies 20 i 21 de setembre que impedien a l’agent judicial i als agents de policia que l’acompanyaven sortir del Departament d’Economia de la Generalitat, on complien ordre de registre dictat pel jutjat núm. 13 de Barcelona.

Un decret d’empresonament precipitat en el qual s’entreveu la mà de la Fiscalia de l’Estat estretament lligada al corresponent ministre del govern de Rajoy. Aquest és el primer decret dictat amb un accelerament total per condemnar dos presumptes culpables d’infringir la llei espanyola i que els converteix en els primers presoners polítics no terroristes de la democràcia. Després d’aquest en poden venir d’altres referits als esdeveniments  posteriors dels dies 1, 3 i 4 d’octubre.

Segurament que quan aquest article surti publicat, poden haver sorgit moltes novetats, previstes o no, en un sentit o un altre, i això ens manté preocupats. En el moment actual la meva preocupació ve propiciada per factors varis, ja que no s’albira cap possible reforma que obri camins per trobar solucions en cap sentit. S’albira, sí, una creixent actuació inquisitorial que no sabem fins on pot arribar, que pot augmentar el nombre de presos polítics. Problemes que s’eternitzen i es podreixen, i altres que s’acumulen i incrementen una dramàtica desconnexió entre l’Estat i una bona part dels catalans.

Internament, el cor calent ens du a una voluntat de creure en les tesis independentistes: un nou estat en forma de república no deixa de ser una oferta extremament llaminera que ens ha atret a molts. Per altra banda, un cap fred i racional ens omple de dubtes. Algú pot aportar una sortida massa precipitada o que es pot allargar perillosament i ens porti al desastre. Les sortides que propugnen els uns i els altres en el dia d’avui no aporten res de nou. El diàleg tan reclamat parteix d’uns postulats d’ambdues parts que el fan molt difícil. Complicat a més amb el teló de fons de la CE, que sosté que això és un afer intern entre Catalunya i Espanya i que s’ha de resoldre dins del marc de la constitució d’aquest estat, segons marquen les directrius de la Comunitat Europea.

Suposo que som molts els catalans que ens trobem submergits en aquest mar de dubtes. Molts personatges públics, periodistes, tertulians que solen aportar opinió als mitjans de comunicació, fins fa poc de clara manifestació independentista, han expressat, després de la possible declaració unilateral d’independència, la seva opinió sobre la inconveniència de tirar endavant per aquest camí.

És el cas de l’escriptora Pilar Rahola, biògrafa d’Artur Mas i amiga personal de Carles Puigdemont,  que va declarar en un article de La Vanguardia el passat dia 6 d’octubre que el suport que ella havia mantingut durant anys a la declaració d’independència ara el veia com una actitud precipitada.

Jordi Basté, presentador d’El Món a RAC1, en el seu programa d’opinió del dia 5, es preguntava: “Què es guanya amb una DUI? Una imatge de desconnexió a partir de com es va desenvolupar el referèndum serà difícil de justificar a Europa.”

Josep Martí, ex-secretari de comunicació del govern presidit per Artur Mas, el dia 13, a la tertúlia del mateix programa, es referia també a la possible declaració unilateral d’independència i assegurava: “Hi haurà una part important de Catalunya que no li donarà cap tipus de legitimitat i, per tant, això portaria a una situació força estranya.”

Molts empresaris catalans han mostrat la seva inquietud i han traslladat la seu de les seves empreses fora de Catalunya, no només grans empreses que tradicionalment s’han posicionat en contra del procés sobiranista, sinó també empreses més petites.

El cofundador i president del consell d’administració del diari Ara, Ferran Rodés, va publicar en aquest diari, el dia 16, un article en el qual sostenia que la DUI és una trampa colossal que només satisfà l’independentisme més radical i, a canvi, podria ser un carreró sense sortida.

El periodista bisbalenc Antoni Puigvert, articulista setmanal a La Vanguardia, persona ponderada, sempre amb plantejaments sensats i realistes, lluny de fanatismes intransigents, feia una proposta apel·lant a una restauració i textualment deia:

“Una comissió d’homes i dones bons hauria ara mateix de sortir a la plaça pública per evitar que aquest plet que s’ha anat enverinant esclati en un xoc tan dramàtic com romàntic. De moment, no haurien de fer res més que restaurar els colors no escrits del pacte constitucional (un pacte, sí, condicionat pels militars, però voluntariosament cosit i treballat per tots).

”Ens calen dos abandonaments alhora. Que uns abandonin la pretensió de canviar de quadre, i que els altres abandonin la pretensió de fer-los quedar dins del quadre a cops de porra o de sentència judicial. Per aconseguir aquest doble abandonament, algunes personalitats rellevants haurien d’obrir un gran paraigua protector.

”El portador del paraigua podria ser Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Vinculat als conservadors, practicant de l’ecumenisme polític i amb fórmules per resoldre el problema territorial que no requereixen ni tan sols la reforma de la Constitució. Ell i altres com ell podrien restaurar els colors perduts de l’esperit d’aquella Constitució que els catalans van votar massivament. Qui es proposi aquesta tasca, rebrà els insults i els xiulets dels partidaris de l’antipatia i del drama. Però, sense cap ombra de dubte, podrà dir-se patriota”. Antoni Puigvert dixit (La Vanguardia, 16 d’octubre de 2017).

Aquestes són opinions expressades uns dies abans de la seva publicació en aquesta revista. Aleshores potser estaran fora de context. Tant de bo sigui per a bé. 

 

Comentaris