Revista Emporion

El Daró i l’aigua de la Bisbal

4

Aquest estiu la Bisbal d’Empordà i la veïna Forallac han viscut una situació d’emergència en relació amb l’aigua de boca. A principis d’agost l’empresa concessionària del servei va detectar que la que brollava de l’aixeta contenia una quantitat de contaminants per sobre del límit legal.

Es tractava, en concret, de dos herbicides emprats habitualment en agricultura. L’aigua contaminada amb aquests components provenia de les extraccions fetes als pous de la zona de Castell d’Empordà, que punxen l’aqüífer del Daró i que són la principal font de subministrament dels nuclis propers. Aquesta situació va forçar els ajuntaments a emetre un ban on es recomanava a la població no fer ús de l’aigua de la xarxa per al consum directe ni per cuinar. La situació va aixecar força rebombori, la premsa en va anar plena i algunes empreses van aprofitar l’alarma per fer publicitat dels seus sistemes domèstics de tractament d’aigua.

Durant els dies de desconcert es van proposar dues solucions, l’una a curt termini i l’altra per solucionar els problemes d’abastament de la zona a llarg termini de manera “definitiva”, en paraules del director de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Com a solució immediata, s’optà per fer portar de Bèlgica dos filtres de carbó actiu, que permeten purificar l’aigua extreta. Van estar instal·lats vora tres setmanes després de detectar-se el problema. A llarg termini sembla generar consens la solució basada en la importació d’aigua. Des de l’any 2007, tant la Bisbal com altres pobles de la seva rodalia barregen l’aigua que extreuen dels aqüífers del Daró i el Rissec a través de pous propis amb aigua provinent d’un pou ubicat a Fontanilles, expressament construït per a aquesta finalitat. La incorporació d’aquesta font responia a l’excés de contaminació per nitrats de les aigües dels aqüífers locals, una problemàtica que s’arrossegava de feia anys. Ara que s’ha detectat una concentració excessiva d’un altre contaminant d’origen humà, la idea és incrementar l’aportació de l’aqüífer del Ter, des de Fontanilles o obrint-hi noves captacions, per dissoldre encara més la contaminació i tornar a fer l’aigua plenament potable.

El debat se circumscriu, doncs, dins un marc limitat per l’adopció incremental de mesures tecnològiques i basades en la importació de recursos, tot ignorant les causes últimes de la contaminació i sense plantejar-se fer-hi front. És necessari un marc de debat molt més ampli, que reculli els principis de la sostenibilitat.

Pou CastellCal deixar d’ignorar que tant la contaminació per nitrats que va fer necessària la construcció d’un pou amb estació potabilitzadora a Fontanilles, com la contaminació recent per herbicides provenen de les activitats de pagès. Més en concret, d’unes activitats de pagès que s’han anat intensificant i industrialitzant al llarg dels anys. I en són responsables perquè existeix una legislació que les deslliga de la incidència ambiental. Aquesta legislació permet, en primer lloc, seguir tenint granges i abocant purins en una zona oficialment declarada sensible als nitrats, fins al punt de provocar la contaminació dels aqüífers des dels quals s’abasteix la població. En segon lloc, aquesta legislació no preveu límits específics en zones de captació d’aigua per minimitzar l’intensiu ús que s’hi fa de plaguicides. Finalment, la mateixa legislació que zelosament impedeix l’extracció de recursos hídrics superficials, directament dels rius, és permissiva amb el bombeig des de les masses subterrànies, potser perquè els impactes no són tan cridaners a ulls de la ciutadania. Apuntar que la responsabilitat dels episodis de contaminació és de la pagesia no és culpar el sector del que ha passat: pagesos i pageses han fet simplement allò que els estava permès per tal de dur a terme la seva activitat amb el màxim benefici. Però reconèixer l’agent que origina un problema és útil si és que realment volem trobar-hi una solució eficaç, i no només reaccionar amb esverament a cada nou ensurt. Totes les propostes plantejades públicament fins al moment van en la direcció de carregar els costos de netejar l’aigua als milers de víctimes del problema i, solidàriament, al conjunt de la societat que finança l’ACA, no al grapat d’empreses agràries i a la connivent administració responsable de la contaminació.

La solució real dels problemes de subministrament d’aigua a la Bisbal i rodalia passa per anar a l’arrel del problema i no mirar només al final de la canonada. Cal recuperar la qualitat dels recursos locals, més que suficients en quantitat per abastir la població i que encara en sobri per a la irrigació de terres agrícoles, sense haver de dependre de recursos externs. La clau per assolir aquesta fita és la restauració ambiental del riu Daró, greument sobreexplotat i malmès.

Bisbal2Malgrat la diferenciació que la legislació fa entre aigües superficials i subterrànies, en realitat aquests dos sistemes estan íntimament connectats. Tret dels esporàdics episodis de pluges intenses que provoquen daronades, un riu amb les característiques del Daró només portarà aigua de manera regular, encara que no plogui durant setmanes, quan els seus aqüífers estiguin carregats, com una esponja sobresaturada. En els anys bons, quan la tardor i l’hivern han portat pluges, el Daró pot baixar amb un cabal modest durant mesos, i és natural que s’assequi unes setmanes durant el període d’estiatge, quan flora i fauna han de cercar refugi a les basses que s’hi mantenen. Actualment, però, estem acostumats que a la primavera, quan la pagesia comença a bombar, el cabal s’estronqui sobtadament, indicant la depleció de la capa freàtica. Ara estem en un període dolent, en el sentit que fa més d’un any que la conca del Daró pateix una sequera meteorològica molt intensa, els registres pluviomètrics han estat minsos, molt per sota la mitjana històrica. En tota la tardor i l’hivern passats el Daró no va arribar a portar aigua de manera regular. Malgrat l’evident dèficit acumulat en la recàrrega de les aigües subterrànies, aquest estiu passat el conreu dominant a les planes que voregen el Daró ha estat, un cop més, el blat de moro, una planta tropical amb grans requeriments hídrics que han estat satisfets, com sempre, a base d’extreure aigua dels pous, sense cap control. Els resultats són evidents per a tothom que faci una passejada tota vora de riu: sorres i graves, vegetació morta, esquelets de peixos on hauria d’haver-hi basses, i només certa verdor al llarg dels escassos 200 metres posteriors al punt des d’on la depuradora de la Bisbal aboca aigües regenerades a la llera. Més enllà l’aigua es fon. Els aqüífers han quedat tan disminuïts que no és sorprenent que la infiltració d’herbicides, que en condicions normals quedaria dissolta, generi concentracions que posen en risc la salut de les persones. En aquest context, quin sentit té, ara, investigar des de quina parcel·la en concret provenien els pesticides si no és per desviar l’atenció de la negligència de les administracions i carregar les culpes, injustament, sobre una persona en concret, sobre un cap de turc?

No és normal que en un context de canvi climàtic, que tot indica que està fent les sequeres cada cop més freqüents a l’entorn Mediterrani, davant un riu que agonitza i unes aigües subterrànies contaminades, en lloc de replantejar-nos el model gestió dels recursos hídrics i dels ecosistemes fluvials, el que s’estigui proposant sigui mirar cap a una altra banda, la instal·lació de filtres de carbó actiu, posar canonades per portar aigua tractada des d’una conca del Ter que prou problemes té o crear perímetres al voltant dels pous on no es pugui ruixar. Aquestes possibilitats allunyen cada cop més la zona de la Bisbal dels principis del desenvolupament sostenible i de la nova cultura de l’aigua que tant diem anhelar des de les comarques gironines i, en particular, des dels pobles de les ribes del Ter. És imprescindible que, abans de recórrer a “solucions” desesperades (encara que molt lucratives per alguns interessos), s’estableixin quines han de ser les prioritats de la societat en l’ús de l’aigua que decidim extreure del medi natural, ajustar la irrigació agrícola a les possibilitats que permetin les condicions meteorològiques i als cabals de cada temporada i determinar amb justícia qui ha d’assumir els costos (econòmics, ambientals i socials) derivats de la insostenible situació actual.

Comentaris