Revista Emporion

El cristianisme és una religió?

7

He tingut curiositat per consultar unes definicions del diccionari i, després de llegir-les, he quedat perplex. M’ha sorgit una disjuntiva que no sé superar. He arribat a una conclusió: o els experts no han sabut incloure en les definicions els trets que defineixen la religió que jo segueixo o l’experiència que intento d’acomplir en el seguiment de Jesús de Natzaret no pot ser qualificada com a religió.

En primer lloc, repassem les definicions del diccionari:

Religió: Conjunt de creences i pràctiques que tenen per objecte retre culte a la divinitat; observança d’aquestes creences i pràctiques.

Déu: Ésser sobrehumà concebut com exercint el seu poder sobre el món o una part del món i al qual és degut el culte dels homes. Ésser suprem, creador de l’univers.

Culte: Honor que la persona tributa a Déu o a tot allò que considera sagrat; conjunt d’actes i cerimònies amb què es tributa aquest homenatge.

Podríem fondre-les en una: la religió consisteix a retre honor a un ésser sobrehumà, que exerceix el poder sobre el món. Hi hauríem d’afegir segurament: “a fi que l’exerceixi de manera favorable”.

Jesús de Natzaret, tot i que nascut i educat en un clima típicament religiós segons les definicions, suposa la ruptura total i absoluta de la concepció religiosa vigent. Potser la història ens ho ha disfressat i la cultura de cada època hi ha anat afegint capes de pintura maquilladora, però, si tornem a les fonts, el punt d’inflexió i el canvi de paradigma és més que evident. A partir d’ell, els motlles s’han trencat i els bots vells s’han de llençar perquè el vi nou els rebentaria. Ja no es tracta de retre honors i lloances rituals a un ésser suprem inabastable. El nou moviment neix amb un lema ben senzill i revolucionari: Déu s’ha fet un com nosaltres perquè nosaltres ens féssim com Ell. No hi ha altre culte que els gestos i les activitats que ens acosten als seus pensaments, a les seves paraules i al seus fets.

El seu anunci bàsic és ben definit: Déu, no solament és el creador del món, sinó que ha dissenyat un projecte (el seu Regne) i ens convida a construir-lo amb les capacitats i els talents que són reflexos dels seus i dels quals ens ha fet partícips. Jesús ens ha passat al davant  i és el que millor s’hi ha incorporat, fins a la plenitud màxima possible. Com més ens acostem al seu model, amb més exactitud s’acomplirà el projecte.

En els evangelis hi ha unes fites molt clares d’aquesta proclama. Potser la més pedagògica és l’episodi en què expulsa els mercaders del temple. No és una anècdota ni una rauxa de zel purificador. És una ruptura definitiva amb el culte ritualista. Ja no calen sacrificis, sinó oració, que no significa repetició de fórmules ni petició de favors, sinó contemplació del projecte diví i disposició a participar-hi. La carta als Hebreus (10, 5-9) no ho pot dir més clar: “No vols oblacions ni sacrificis, però m’has format un cos; no exigeixes l’holocaust ni l’expiació. Per això et dic: Déu meu, vinc a fer la teva voluntat”.

La conversa amb la samaritana (Joan 4, 21-24) també hi insisteix: “Creu-me, dona; s’acosta l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem… Però s’acosta l’hora, més ben dit és ara mateix, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare”.

Si algú dubta que Jesús proposa una religió que no té res a veure amb el que sovint entenem com a tal (llocs sagrats, cerimònies, dogmes, manaments, càstigs…), que busqui algun lloc on es parli d’aquestes coses; no hi trobarà cap referència que no sigui negativa. En canvi, no pot ser més entenedor l’anunci de la seva missió, la presentació del seu programa a la sinagoga de Natzaret (Lluc 4, 16-21): “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que Ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar la llibertat als captius i als cecs el retorn a la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor… Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”. Deixeu-me insistir en l?expressió “any de gràcia”. Era realment un any establert per la Llei de reconciliació i perdó radical de qualsevol deute, ofensa o servitud; tot conflicte havia de tornar al seu punt inicial d’entesa i germanor. Això i només això és el que ve a fer Jesús; no estableix cap estructura ni institució.

I, per reblar el clau del rebuig de les estructures d’aquest món, dos textos ben coneguts i, per desgràcia, ben poc practicats: Lluc 22, 24-29 i Mateu 23, 8-12. “Els reis de les nacions disposen com a amos dels seus súbdits i els que tenen autoritat es donen el títol de benefactors. Entre vosaltres no ha pas de ser així: el més important d’entre vosaltres s’ha de comportar com si fos el més jove i el qui mana s’ha de comportar com el criat que serveix”. “Però vosaltres no us heu de fer dir mestre, perquè de mestre només en teniu un i tots vosaltres sou germans; ni heu de donar a ningú el títol de pare, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us heu de fer dir guies, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre”.

Si ara tornem a fer la pregunta que ens servia de títol, quina resposta hi donaríeu? Jo hauria de dir que no és cap religió que pugui incloure’s en la definició dels diccionaris. En tot cas és una religió amb un altre paradigma o en una altra dimensió. I això hauria de fer-se entenedor i creïble amb un canvi de llenguatge i de comportament de tots aquells que ens confessem seguidors de Jesús i de la institució que s’atorga la missió de marmessora del seu testament.

Comentaris