Revista Emporion

El carret de la compra

9

Gairebé cada dissabte el meu home, en Cels, i jo fem les compres dels comestibles que necessitem per a la setmana.

Avui, quan hem arribat a casa amb el carret de la compra carregat fins a dalt de tot, en Cels m’ha preguntat: “Recordes haver vist mai la teva mare que algun dilluns, dia de mercat a Torroella i dia que solíem proveir la casa -el rebost, com s’anomenava l’armari de la cuina on es guardaven bona part dels queviures-, arribés tan carregada? Aquesta pregunta és la que m’ha portat a uns bonics records de la meva infantesa i joventut.

Ara és tan diferent d’abans. El dilluns les pageses de la vila i pobles de les rodalies feien les seves vendes: ous, aviram, conills, ànecs, el que les dones de pagès criaven en el seu pati i que els proporcionava la seva independència econòmica. Una part d’aquests diners servien per comprar el que es necessitava per passar la setmana i no es cultivava ni al camp ni a l’hort. A les cases de pagès no hi faltaven mai patates, moniatos, mongetes seques, cigrons, verdures (enciam, tomates, pebrots, albergínies, mongetes tendres, cols, bròquil…), fruites (préssecs, peres, cireres, maduixes, magranes, melons, síndries, raïm, figues), fruits sécs (cacauets, ametlles, avellanes), confitures i conserves casolanes boníssimes! Cada cosa a l’estació de l’any que li corresponia. Dic les que més recordo perquè la llista seria llarguíssima. 

Potser no es consumia tanta carn, però després de l’aviram del pati cada any en aquestes cases de pagès es matava un porc que ja s’havia criat per a la matança. Això vol dir que disposàvem també de bones botifarres de sang, de sal i pebre, dolces, de perol, llonganisses, lloms, pernils, cansalada, la carn confita, que bona! Es feien unes rudimentàries, però fortes, perxes de canya al celler per penjar-hi totes les botifarres, lloms i el que s’havia posat en salaó a fi que s’assequés fins al punt que calia per poder ser consumit. No sabeu el goig que feien aquelles perxes del celler, que havia de ser una habitació ben ventilada perquè s’hi assequessin bé tots els embotits i salats que s’hi havien penjat! Era l’orgull de les mestresses de la casa.

No puc passar per alt la feina d’aquelles dones mestresses de casa per organitzar-se de manera que en cada temporada es fessin les tasques corresponents i en relació amb el producte que calia preparar: cuinar, conservar, recollir… Les àvies eren les que tenien més experiència en qualsevol de les tasques que s’havien de realitzar. Tenien una saviesa adquirida a través dels anys, de familiars o veïns, i que es traspassava d’una generació a una l’altra. Elles sabien el què i el com s’havien de fer les feines de la casa, tant si es tractava de la cuina, de cures casolanes, de bestiar… Una dona era la millor administradora de la casa.

Estic escrivint tot això i jo mateixa em sorprenc de no haver valorat fins ara totes aquestes riqueses casolanes que he viscut i a les quals mai havia donat la importància que els dono ara, després d’haver-hi pensat detingudament. Agraeixo la pregunta d’en Cels per haver-me portat cap a aquests records entranyables. Però si em pregunteu si preferiria tornar als anys d’aquests records, sense pensar-m’hi gens us diria que no! Sempre m’ha agradat el progrés, la innovació, la cultura, poder llegir, poder informar-me, dedicar-me, encara que sigui una mica, a aquelles coses que m’agraden… Avui que tothom demana la llibertat jo em sento més lliure que mai!

Comentaris