Revista Emporion

El Baix Empordà

2

Vista des de Llavià

He viatjat pel Baix Empordà durant trenta dies i això m’ha permès mirar-lo de manera ben diferent de quan he vist el paisatge o un veïnat amb presses. L’avantatge del meu recent viatge per la nostra comarca és que l’he fet darrere una cadira de rodes, manera ideal per anar a poc a poc i descobrir detalls que solament la calma fa visibles. Ha estat un viatge pel Baix Empordà a pas de processó, utilitzant una expressió de Joan Pericot quan observava els carrers de la nostra vila lentament.

La comarca del Baix Empordà sembla dissenyada expressament per jugar-hi a  cuit i amagar. Les ondulacions del paisatge ens permeten imaginar-nos una juganera diversió de qui troba a qui darrere cada pujolet. La fragmentació del territori determina una geografia ben diferent d’aquesta espècie d’estany terrícola que és l’Alt Empordà. A cada cim, un campanar, amb un grupet de cases que l’envolten. Quan s’ha aconseguit l’equilibri entre els residents autòctons i els de segona residència, és el més proper a un d’aquests paradisos que es descobreixen pel món. Però ull! No deixem de conèixer el nostre, assequible i generós a l’hora de fer-nos passar bones hores de viatge.

No em pregunteu què és el més esplèndid de la comarca. Els trenta i escaig de municipis i molts més pobles, veïnats i masos conserven un equilibri envejable: La Bisbal, Palafrugell, Palamós, Sant Felíu i Torroella comparteixen la capitalitat. Tot i que la primera exerceix de capital oficial, les cinc són capçaleres que reparteixen joc. El viatger pot preparar la visita tal com Déu mana perquè la literatura és abundant i és fàcil consultar guies de tota mena. Deixeu-me dir, però, que m’ha emocionat passejant-me per Gualta, poble matern on vaig gaudir dies d’infantesa entranyables i posteriors estades sovintejades. No obstant això, la visita “turística” ha estat una altra cosa perquè m’ha permès rememorar, passar com una pel·lícula, els abundants records acumulats durant tota una vida.

Em fa una certa vergonya confessar que hi ha indrets que m’eren desconeguts, com l’interessant carrer del Call de La Bisbal, racons de les Gavarres, la vista des de Sant Iscle o el trajecte des del Puig Vilar de Fontanilles a la Font Pasquala de Gualta. Tot ha valgut la pena: la flora, les platges i els camins rurals. Com sempre, però, per damunt de tot aprecio la gent dels pobles que ens han vingut a trobar per establir conversa. No ha estat necessari parar-los cap esquer per entrar en el desitjat contacte que fructifica les vides. Us recomano aquest viatge que pot ser el més meravellós de la vostra vida.

Comentaris